La Bíblia Autèntica

El dia que el gran investigador de la Bíblia va aconseguir entrar a les prestatgeries més profundes de la biblioteca vaticana i va trobar rere un lligalls polsós el text del llibre del Gènesi apòcrif el cor va saltar-li dintre el pit. Va encendre una llumeta tènue, perquè els secrets no es poden enlluernar. I va posar-se a llegir a les fondàries del saber de l'església. Amb l'ajuda d'un diccionari d'arameu i de llatí va començar a entendre una altra manera d'entendre l'orígen del món. En un principi va ser la foscor i Déu va separar la llum de les tenebres, després van ser el mar i la terra, el sol i les estrelles, els peixos i les aus i totes les bèsties i al setè dia, què va passar el setè dia?

El Gènesi apòcrif deia: Es trobava Déu a les praderies del paradís terrenal quan se li va acostar Eva i li va dir: "Oh, Déu. El lloc és molt bonic, el cilma és preciós, no fa ni fred ni calor, els animals m'estimen, quan tinc gana poso la mà al riu i trec un peix, qan tinc set dono un cop a una roca i en surt aigua, però, oh Déu meu, haig de dir-te que ja n'estic tipa de serps simpàtiques i de pomes dolcíssimes i d'arbres sempre permesos. M'avorreixo, Déu. Fes alguna cosa".

I aleshores Déu es va adreçar a Eva i li va dir: "T'entenc perfectament, però et proposo una cosa molt difícil. Et trauré una costella i d'aquesta costella en faré un home, un home que et farà companyia i que et divertirà i que et donarà plaer i satisfaccions. Però has de saber, estimada Eva, que l'home que faré per a tu no és un animal qualsevol. L'home és de natural cregut i vanitós, l'home s'entreté en jocs infantils, com fer puntades de peu a una pilota, l'home a vegades és violent i a vegades sempre vol tenir la raó. Potser fins i tot seràs feliç amb l'home que et donaré, però només ho seràs si compleixes les meves condicions. Es tracta de que usis la teva intel·ligència, Eva, per fer-li creure al teu company que ell sempre porta la iniciativa, que ell és el que té la raó i que ell és el rei de la creació. si ho fas així, tu seràs la que veritablement manarà a casa teva i aquest paradís terrenal que t'he ofert". Eva s'ho va pensar uns instants i li va dir a Déu: "Hi estic d'acord. Ho faré, dóna'm un home i jo li faré creure que ell és el més important del món". "D'acord, Eva, fes-ho i seràs feliç. Aquest serà el nostre secret: de dona a dona".

I Déu i Eva es van picar l'ullet com dues bones amigues.

100 contes morals

Joan Barril

Aquest és un dels contes que més confusió m'ha creat des de que llegeixo el llibre 100 contes morals, de Joan Barril. Si és una hironia, m'encanta, però si pel contrari és un conte amb intencions feministes, és una decepció. Un conte que marca i separa més que mai els estereotips masculins i femenins que tan s'esforça el consumisme a implantar-nos. Ens intenten fer creure que és normal i fins i tot necessari que homes i dones tinguin uns rols marcats i diferents. I contra això hem de lluitar. No pas pretendre sorprendre amb un canvi radical d'una de les històries més populars i estereotipades de la nostra cultura. No pretenent emocionar a les dones i fer-les creure que tots els homes son ambiciosos i ansiosos de poder, i que nosaltres tenim el do de la intel·ligència que ens fa ser, en el fons, superiors.

Que els homes tinguin pits i les dones tinguin pèls. Això és el que necessitem per fer canviar la societat.

què té el futbol?

Formar part d'un equip o d'un altre és per a alguns un signe d'identitat i per a uns altres només un entreteniment. Potser és més fàcil l'exemple dels grans equips de masses, com són els equips de futbol de primera divisió. Ser del Manchester o del Liverpool potser només significa el lloc de procedència del seguidors, però ser del Barça o del Madrid, de l'Athlètic de Bilbao o de l'Espanyol, té unes connotacions una mica més enllà. I es que només cal anar al camp a veure un partit i fixar-te amb els càntics, les banderes i les pancartes de l'afició. Els enfrontaments i la passió per l'equip s'en va més enllà de l'interès per superar el contrari en el camp de futbol. No estic descobrint la sopa d'all si dic que un enfrontament entre el Barça i el Madrid o entre el Barça i l'Espanyol té molta part de significat polític o identitari cultural. I torna a quedar palesa aquesta afirmació amb un partit entre el Barça i l'Athlètic de Bilbao, amb qui hi ha una rivalitat positiva, una bona relació.

I és que el futbol se surt de les seves esferes. I no es tracta només del futbol, sinó dels clubs esportius. També pots mirar els ultres de l'afició de cada equip, i així et convenceré una mica més. Sé que hi ha una part de l'afició que no se sent identificada amb la identitat que suposa ser d'un equip o d'un altre, que té altres motius i que no té perquè sentir la mateixa simpatia o odi envers els altres equips, però la massa la defineix la majoria, i per molts exemples que trobem que desacreditin aquest discurs, el que no es pot negar és que aquesta és la realitat de les aficions.

Personalment opino que és una eufòria negativa, que només aporta confrontacions sense haver-hi un motiu de fons de pes. Aporta rivalitat i odi només per ser d'un equip o d'un altre. Però també he de reconèixer que la sensació que aporta aquest sentiment és únic. L'afició d'un equip és un símbol que identifica, i la pertinença a una massa que canta i celebra conjuntament les mateixes idees i victòries és una sensació genial.


El que em sembla greu i trist és que sigui el futbol l'únic (o dels pocs)capaç de movilitzar una massa per a una sola intenció, per a un mateix objectiu. Sincerament, a mi m'omple infinitament més una massa amb banderes, càntics, lemes i pintades a la cara per a defensar una nació que no la mateixa en un camp de futbol o envoltant una font de les Rambles.