Formar part d'un equip o d'un altre és per a alguns un signe d'identitat i per a uns altres només un entreteniment. Potser és més fàcil l'exemple dels grans equips de masses, com són els equips de futbol de primera divisió. Ser del Manchester o del Liverpool potser només significa el lloc de procedència del seguidors, però ser del Barça o del Madrid, de l'Athlètic de Bilbao o de l'Espanyol, té unes connotacions una mica més enllà. I es que només cal anar al camp a veure un partit i fixar-te amb els càntics, les banderes i les pancartes de l'afició. Els enfrontaments i la passió per l'equip s'en va més enllà de l'interès per superar el contrari en el camp de futbol. No estic descobrint la sopa d'all si dic que un enfrontament entre el Barça i el Madrid o entre el Barça i l'Espanyol té molta part de significat polític o identitari cultural. I torna a quedar palesa aquesta afirmació amb un partit entre el Barça i l'Athlètic de Bilbao, amb qui hi ha una rivalitat positiva, una bona relació.
I és que el futbol se surt de les seves esferes. I no es tracta només del futbol, sinó dels clubs esportius. També pots mirar els ultres de l'afició de cada equip, i així et convenceré una mica més. Sé que hi ha una part de l'afició que no se sent identificada amb la identitat que suposa ser d'un equip o d'un altre, que té altres motius i que no té perquè sentir la mateixa simpatia o odi envers els altres equips, però la massa la defineix la majoria, i per molts exemples que trobem que desacreditin aquest discurs, el que no es pot negar és que aquesta és la realitat de les aficions.
Personalment opino que és una eufòria negativa, que només aporta confrontacions sense haver-hi un motiu de fons de pes. Aporta rivalitat i odi només per ser d'un equip o d'un altre. Però també he de reconèixer que la sensació que aporta aquest sentiment és únic. L'afició d'un equip és un símbol que identifica, i la pertinença a una massa que canta i celebra conjuntament les mateixes idees i victòries és una sensació genial.
El que em sembla greu i trist és que sigui el futbol l'únic (o dels pocs)capaç de movilitzar una massa per a una sola intenció, per a un mateix objectiu. Sincerament, a mi m'omple infinitament més una massa amb banderes, càntics, lemes i pintades a la cara per a defensar una nació que no la mateixa en un camp de futbol o envoltant una font de les Rambles.
I és que el futbol se surt de les seves esferes. I no es tracta només del futbol, sinó dels clubs esportius. També pots mirar els ultres de l'afició de cada equip, i així et convenceré una mica més. Sé que hi ha una part de l'afició que no se sent identificada amb la identitat que suposa ser d'un equip o d'un altre, que té altres motius i que no té perquè sentir la mateixa simpatia o odi envers els altres equips, però la massa la defineix la majoria, i per molts exemples que trobem que desacreditin aquest discurs, el que no es pot negar és que aquesta és la realitat de les aficions.
Personalment opino que és una eufòria negativa, que només aporta confrontacions sense haver-hi un motiu de fons de pes. Aporta rivalitat i odi només per ser d'un equip o d'un altre. Però també he de reconèixer que la sensació que aporta aquest sentiment és únic. L'afició d'un equip és un símbol que identifica, i la pertinença a una massa que canta i celebra conjuntament les mateixes idees i victòries és una sensació genial.
El que em sembla greu i trist és que sigui el futbol l'únic (o dels pocs)capaç de movilitzar una massa per a una sola intenció, per a un mateix objectiu. Sincerament, a mi m'omple infinitament més una massa amb banderes, càntics, lemes i pintades a la cara per a defensar una nació que no la mateixa en un camp de futbol o envoltant una font de les Rambles.
No hay comentarios:
Publicar un comentario