Abstendre's lectors rurals i ignorants

A les meves mans tinc un exemplar de la revista Esquire. A la portada hi apareix un primer pla del rostre de Liz Taylor, i m’ha cridat l’atenció. Esquire fa un crit als possibles lectors amb la seva portada. Són portades entre senzilles i modernes, amb el rostre d’algú conegut, sempre amb un toc art´sitic i retocs fotogràfics que la converteixen, a la mirada dels lectors en una revista moderna i de tendències. Esquire ha realitzat reportatges d’una importància social profunda, amb personatges carismàtics i interessants a les seves portades.

Va ser fundada el 1933 i es va presentar al mercat com una publicació per homes, una mica picant. Però aviat es va redefinir per centrar-se en moda i tendències. Als anys 60 va ser una revista pionera dins del “nou periodisme”, combinant literatura i investigació a les sves publicacions. Va néixer com a resposta i reacció de les revistes femenines com Vogue o Cosmos i això li va donar un èxit i una força potents.

És una revista, en resum, destinada a lectors pensants i cosmopolites, amants de la música, la literatura, la gastronomia, l’oci, el consum... en fi, amants de les noves tendències. Fins i tot de dones! Tot i que, segons el seu director, Andrés Rodríguez, descarten la idea de revista amb una dona sensual que serveixi d’atracció, per realitzar una revista que plasmi el bon periodisme, textos literaris atractius i les últimes tendències d’estil i productes culturals. Les dones protagonistes de Esquire, segons el director, tenen la seva pròpia veu.

En els últims 10 anys l’edició americana d’Esquire ha rebut 10 National Magazine Awards, i en el transcurs del 75 anys de la revista han col·laborat personatges tan coneguts com: Tom Wolfe, Truman Capote, Ernts Hemingway, Scout Fitzgerald...

Però personalment crec que el seu moment de brillantor ja ha acabat. Va néixer contra revistes de costura i moda del període d’entreguerres, ha comptat amb la col·laboració de intel·lectuals coneguts i de renom, ha apostat per un periodisme d’investigació i ha innovat a cada pas que feia. Però s’ha dirigit sempre a un públic masculí, i separa massa les concepcions dels dos sexes, a més, han sorgit revistes modernes, innovadores i fins i tot crítiques que li han anat fent ombra a poc a poc. Diríem que ja no té aquell factor de originalitat del que gaudia en els seus inicis. I sí, aposten per la fotografia, l’art i el disseny; els continguts són potents i de qualitat, però és un fenomen que s’ha massificat i ja no hi ha lloc per brillar.

Exòtic i rutinari

El vi. El vi és un plaer molt gran, però sovint és també ignorat per molta gent. És curiós com n'és de subjectiu el plaer, i sobretot el plaer del vi.

Per als amants, el vi és un company imprescindible. Sense una copa de vi blanc, un bon plat de peix no aconsegueix tenir un sabor exisit, i sense una bona copa del negre, el filet i l’embotit perden molt de sentit.

Hi ha gent que arriba a fer del vi una cultura. Hi ha gent que segueix rastres pels territoris més tradicionals en la recerca del millor vi. Però també és cert que el vi no és un plaer objectiu. Seria inútil intentar trobar un gust plaent universal. Del tot inútil perquè els gustos són immesurables. Existeixen rutes per explorar i descobrir nous vins i redescubrir-ne de vells. S’organitzen cates col·lectives en les que el grup comenta les propietats del vi tot saborejant-lo i debatint amb la resta de catadors. Hi ha, fins i tot, cursos per aprendre a valorar els vins, per aprendre a distingir les diferències de cada vi tot analitzant cada aportació saborosa que acaba formant el vi. Més sec, més humit, més fermentat, amb més o menys gust de fusta, afruïtat, ... i una infinitat més de variants que conformen un gust final que ha d’encisar al bevedor.

Però, lluny d’aquests aficionats que fan del vi la seva passió, i baixant a nivell rutinari, trobo que és evident que el vi forma una cultura. No sé si és la cultura del vi pròpiament, però el que sí que és sabut és que hi ha cultures que entenen el vi com una beguda que mai faltarà a cap taula, a diferència de moltes altres, en les que el vi no suposa una beguda imprescindible i es considerat com quelcom més exòtic i fins i tot luxós.

El vi, doncs, defineix a una cultura, i cada vegada més el seu ritual s’està convertint en una cultura mateixa.

Acabo l’entrada amb algunes cites d’autors coneguts en les que es fa una al·lusió sobre aquest plaer gustatiu.

Un buen vino es como una buena película: dura un instante y te deja en la boca un sabor a gloria; es nuevo en cada sorbo y, como ocurre con las películas, nace y renace en cada saboreador. Federico Fellini

Quien sabe degustar no bebe jamás el vino, sino que degusta secretos. Salvador Dalí

El vino da brillantez a las campiñas, exalta los corazones, enciende las pupilas y enseña a los pies la danza. José Ortega y Gasset

Antisistema amb negoci

Fa uns mesos vaig anar a una de les ciutats més visitades i més "centrals" d'europa: London. London, una ciutat avançada, si la comparem amb la nostra petita ciutat barcelonina, moderna i europea. aquest ciutat ridiculitza les nostres pretensions, i quan vaig destinar uns quants dies de vacances me'n vaig adonar de que estava a la futura Barcelona, o si més no el camí que la ciutat catalana seguyeix, en tota regla (menys per la banda gastronòmica, que aquí tenim molt més a liderar). London és molt gran, i d'allà en surten les imitacions d'aquí. No relataré el que em va impressionar més o menys de London, però és molt especial. Parlant amb la gent i observant l'ambient vaig descobrir una nova tendència moderna: l'art urbà. I si, a més, és crític amb el sistema i la història, molt millor. Firma amb el nom de Banksy, i ja fa temps que les seves pintades corren per la ciutat i creen polèmiques. Imatges de crítica social, de comportaments humans i sobretot de sàtira del sistema del que formem part.
Aquest artista que treballa d'incògnit ha volgut provocar una mirada global a les incoherències que provoca aquest sistema; incoherències en tant que no són actes explícits sinó conseqüències d'un món materialista i interessat, un món que es mou pels interessos econòmics i per l'intent de crear una mateixa consciència hegemònica. Així és com jo vaig interpretar i encara interpreto quan descobreixo les seves manifestacions artístiques. A mes d'aquesta crítica, però Banksy també juga amb la reacció de l'espectador, de cridar l'atenció i crear imatges polèmiques. Banksy, en resum, busca les pessigolles a la societat.

Però el que ha acabat provocant aquest artista és un fenòmen de masses, que, com qualsevol altre marca de moda, se n'ha creta un negoci perdent d'aquesta manera tot el sentit inicial. Els mercats de London van plens d'objectes que no són justament gratuïts amb una obra seva gravada en ells. Des de jerseis i samarretes fins a quadres i tatuatges. La seva crítica s'ha vist engullida i inmersa per aquest mateix sistema que ell critica. Vol dir això que ens hem tornat insensibles? Això em fa pensar fins a quin punt amb aquesta crítica aquest artista ha ajudat a participar i a continuar fer funcionar aquesta màquina materialista.

Hem perdut els ideals?

Identitat i supervivència

SI AIXÒ ÉS UN HOME

Ja fa temps que vaig llegir aquest llibre. I suposo que cada llibre va lligat al moment personal en el que vius quan el llegeixes. Aquest llibre em va marcar perquè va ser inesperat. I va ser inesperat per què no sabia què em trobaria a dins, com m'arrribaria a enganxar i de quina manera m'afectaria. Gràcies a aquest llibre vaig entendre una mica més l'holocaust que van patir els jueus durant l'època nazi de l'Alemanya de la segona guerra mundial.

"Si això és un home" és una autobiografia del recorregut d'un home (el mateix autor del llibre, Primo Levi) en aquells dies, des de la rutina de la seva vida integrada en la societat austríaca, passant per tots els fets que cada vegada es van anar agreujant més i més, fins arribar al primer camp de concentració, els seus desplaçaments i la seva manera (o sort) de sortir-se viu de les pitjors vivències que un ésser humà pugui retenir a la memòria. El que em va cal·lar d'aquest llibre és el relat en primera perosna d'uns fets històrics que per a mi rossen la ficció, i apareixen al llibres d'història d'una manera molt superficial i objectiva. Vaig aprofundir en un tema del que ja s'ha parlat i tocat molt (potser massa) però aquesta va ser la meva manera de endinsar-me en la història.

És la mirada d'uns ulls innocents a uns fets que l'ataquen directament. És el patiment, la duresa, el canvi de mentalitat radical... és tot el que li va tocar viure, fins al més mínim detall (tot i tenir en compte que hi ha molts detalls que la seva memòria ha deicidit passar per alt). Són les vivències reals i personals de l'autor, d'un capítol cruel de la història del món.

L'existència d'un home que de cop es veu reduïda a la única lluita per la supervivència, deixant abandonades les creences, els valors, les ideologies,... deixant enrere la seva identitat. Com la seva memòria, a diferència de moltes altres, no ha volgut mai oblidar, com ha decidit que la seva nova identitat ha d'estar marcada per unes vivències que no oblidarà mai.

Més tard, amb el llibre "Israel. Entre el somni i la tragèdia" de l'historiador Joan Baptista Culla, vaig intentar refer els fets i donar-li un sentit méslògic i raonable als incidnets actuals del conflicte Israel-Palestina. Ara no toca parlar d'això, però només afegir que cada llibre ens fa més savis, cada llibre ens aporta més coneixement, ens fa més lliures i ens ajuda a reconstruir i entendre una mica millor.

Ser nòmada per ser lliure

Passem pàgina, i entrem a la secció de llibres. Llibres que deixin emprenta. I intentaré recollir aquells que no oblidaré mai, i sobretot els motius pels quals no deixaré mai de pensar-hi. Els millors llibres que fins ara he llegit son aquells inesperats, aquells que obres sense saber què t'hi trobaràs, sense cap prejudicis. Ningú me'ls va recomanar i ni tan sols vaig saber el seu nivell de qualitat fins haver-los llegit i haver-los estimat per fer-me sentir. Podría començar a escriure sense parar sobre el sentit de les paraules, sobre el salt d'una paraula a una imatge.. però ara toca ser pràctics.

Avui començaré amb un d'aquests llibres, que posterioriment s'ha fet en pel·lícula. No podria contrastar la qualitat d'un model i d'un altre, perquè no l'he vist, però el que sí que puc assegurar és que amb el llibre vaig entrar en un món que amb l'ajuda de l'autor em vaig anar creant. Les paraules te les fas teves, en resum, les endinses en el teu

món i les adaptes a la teva ment. Aquest llibre es titula 'Hacia rutas salvajes', i és la història basada en fets reals d'un jove que decideix aïllar-se del seu món i enfrontar-se a la naturalesa i a les diferents circumstàncies que el deparen. Així, aquest llibre relata un camí cap a una llibertat individual molt pura: el protagonista davant del món, sense cap responsabilitat ni cap lligam de cap mena. Ell i el món, el món i ell. Així, acaba endinsant-se en la

naturalesa i entra en contacte amb ella. Aprèn a escoltar-la i, e

l més important de tot, a ser independent. El protagonista va seguint un camí en el que es va trobant amb gent i amb qui estableix lligams sentimentals però mai es queda estbalert en cap lloc concret. Les cartes que els escriu són les que millor relaten les seves intencions i la seva manera de veure la vida, marcada per la seva rutina nòmada. Així, en resum, Chris McCandless, que es fa passar per Alex, s'interna sol

per les terres d'Alaska, després d'haver regalat tots els seus diners i haver abandonat el seu cotxe. Cuatre mesos més tard, uns caçadors van trobar el seu cos sense vida. Chris McCandless trenca amb el món materialista per endinsar-se en el món natural i real, per descobrir i descobrir-se, per ser l'amo del seu destí.

Deixaré que sigui ell mateix qui amb un sol fragment us transmeti aquesta llibertat:

Por fin se habia liberado de las ataduras, emancipado del mundo opresivo formado por sus padres y los que eran iguales a ellos, un mundo echo de abstracciones, seguridad y bienestar material, un mundo en el que sentía como una dolorosa amputación la ausencia del latir puro y salvaje de la existencia.

Una vida en la que era dueño de su propio destino.

Deberías cambiar radicalmente de estilo de vida y empezar a hacer cosas que antes ni siquiera imaginabas o que nunca te habías atrevido a intentar.
Sé audaz.
Són demasiadas las personas que se sienten infelices y que no toman la iniciativa de cambiar su situación porque se les ha condicionado para que acepten una vida basada en la estabilidad, las convenciones y el conformismo.
Tal vez parezca que todo eso nos proporciona serenidad, pero en realidad no hay nada más perjudicial para el espíritu aventurero del hombre que la idea de un futuro estable.

El núcleo esencial del alma humana és la pasión por la aventura.

Vivir con unos horizontes que cambian sin cesar, con un sol que es nuevo y distinto cada dia. Si quieres obtener más de la vida, debes renunciar a una existencia segura y monótona. Adoptar un estilo de vida donde todo sea provisional y no haya orden.

Aprovecha para introducir cambios revolucionarios en tu existencia y adentrarte en un reino de experiencias que desconoces. Sólo tenemos que ser valientes, rebelarnos contra nuestro estilo de vida habitual y empezar a vivir al margen de la convenciones.

No necesitas tener a alguien contigo para traer una nueva luz en tu vida. Tu único enemigo eres tu mismo y esa terquedad que te impide cambiar las circunstancias en que vives.

Chris McCandless

És un llibre que recomano a tothom, perquè amb ell t'atures a pensar, en un món en el que hi participem però que no deixa espai per a aquesta llibertat individual, una llibertat que crec que és necessària per tothom. Amb aquest llibre t'entren ganes de controlar-te a tu mateix i a desitjar ser feliç sense res més que tu i la natura. Fins a quin punt el nostre camí ja ve marcat?

Quatre fades sense màgia

Premis Razzie

Som a la nit del 26 de febrer, just la vigília de l’entrega dels prestigiosos premis Òscar. És la 31era edició de l’entrega d’aquests premis, i cada

vegada tenen més ressò. Estem a l’entrega dels premis Razzie, els premis als pitjors actors i films de l’any. L’entrega és simbòlica, i l’estil és pretensiosament idèntic a la dels Òscar, només que no s’hi presenten els nominats. Bé, de fet, una vegada Sandra Bullock y Halle Berry hi van assistir per a rebre el seu premi Razzie com a pitjors actrius. S’ha de tenir, a parer meu, una mostra de sang freda.

La palma dels premis se la va endur "Airbender: El último Guerrero", però un altre galled

a va ser el premi per les quatre actriu

s, el repertori sencer de protagonistes de la pel·lícula extreta de l’exitosa sèrie ‘Sex and the City 2’. Amb Sarah Jessica Parker al capdamunt és ben cert que les protagonistes han deixat molt que desitjar. Els seguidors d’aquesta comèdia de fort caràcter femení no podem entendre perquè s’ha volgut estirar tant una sèrie que ja havia arribat al seu punt màxim del triomf televisiu per decaure cada vegada més avall amb dues pel·lícules que no han sabut arribar ni per casualitat a l’alçada de cada capítol.

Aquests premis, però, quina mena d’universalitat tenen? Com es pot jutjar el que és bo i el que no en un món tan subjectiu com és el de l’art? Cada film i cada interpretació rep una mirada, amb un context per encaixar-ho en un caos de construccions personals. Com són capaços

de triar el que té qualitat i el qu

e no? Massa errors com aquests s’han comès al llarg de la història! El més adient seria, limitar-se a escriure les seves opinions a un blogg; és un bon tractament psicològic per a aquestes persones que tenen fam de prestigi, de èxit, de fama i de èlit. Que es treguin les tonteries de sobre i que es centrin en no llençar al mercat films valorats amb aquest desprestigi, fruit de la carrera per a la major espectacularitat i ressò en la societat.

Aquí adjunto el llistat de tots els premis Razzies entregats el passat 26 de Febrer:

• Pitjor pel·lícula: ‘Airbender. El Último Guerrero’ – Paramount / Nickelodeon Movies

• Pitjor director: M. Night Shyamalan por ‘Airbender. El Último Guerrero’

• Pitjor actor: Ashton Kutcher por ‘Historias de San Valentín’ (Valentine’s Day’, Garry Marshall) y ‘Killers’ (id, Robert Luketic).

• Pitjor actriu: Les protagonistes de ‘Sexo and the City 2’: Sarah Jessica Parker, Kim Cattrall, Kristin Davis y Cynthia Nixon.

• Pitjor actor de repartiment: Jackson Rathbone por ‘Airbender. El Último Guerrero’ i 'La saga crepúsculo: Eclipse' (‘Eclipse’, David Slade) .

• Pitjor actriu de repartiment: Jessica Alba per "Ahora los padres son ellos"(‘Little Fockers’, Paul Weitz), ‘El Demonio Bajo la Piel’ (‘The Killer Inside Me’, Michael Winterbottom), ‘Historias de San Valentín’ y 'Machete' (id, Robert Rodríguez).

• Pitjor parella cinematogràfica o repartiment: Tot el repartiment de ‘Sexo and the City 2’.

• Pitjor guió: M. Night Shyamalan per ‘Airbender: El Último Guerrero’.

• Pitjor seqüència, o rip-off (categories combinades per al 2010): ‘Sexo en Nueva York 2’.

• Pitjor excusa per posar-se unes ulleres 3D: -‘Airbender: El Último Guerrero’.