La Bíblia Autèntica

El dia que el gran investigador de la Bíblia va aconseguir entrar a les prestatgeries més profundes de la biblioteca vaticana i va trobar rere un lligalls polsós el text del llibre del Gènesi apòcrif el cor va saltar-li dintre el pit. Va encendre una llumeta tènue, perquè els secrets no es poden enlluernar. I va posar-se a llegir a les fondàries del saber de l'església. Amb l'ajuda d'un diccionari d'arameu i de llatí va començar a entendre una altra manera d'entendre l'orígen del món. En un principi va ser la foscor i Déu va separar la llum de les tenebres, després van ser el mar i la terra, el sol i les estrelles, els peixos i les aus i totes les bèsties i al setè dia, què va passar el setè dia?

El Gènesi apòcrif deia: Es trobava Déu a les praderies del paradís terrenal quan se li va acostar Eva i li va dir: "Oh, Déu. El lloc és molt bonic, el cilma és preciós, no fa ni fred ni calor, els animals m'estimen, quan tinc gana poso la mà al riu i trec un peix, qan tinc set dono un cop a una roca i en surt aigua, però, oh Déu meu, haig de dir-te que ja n'estic tipa de serps simpàtiques i de pomes dolcíssimes i d'arbres sempre permesos. M'avorreixo, Déu. Fes alguna cosa".

I aleshores Déu es va adreçar a Eva i li va dir: "T'entenc perfectament, però et proposo una cosa molt difícil. Et trauré una costella i d'aquesta costella en faré un home, un home que et farà companyia i que et divertirà i que et donarà plaer i satisfaccions. Però has de saber, estimada Eva, que l'home que faré per a tu no és un animal qualsevol. L'home és de natural cregut i vanitós, l'home s'entreté en jocs infantils, com fer puntades de peu a una pilota, l'home a vegades és violent i a vegades sempre vol tenir la raó. Potser fins i tot seràs feliç amb l'home que et donaré, però només ho seràs si compleixes les meves condicions. Es tracta de que usis la teva intel·ligència, Eva, per fer-li creure al teu company que ell sempre porta la iniciativa, que ell és el que té la raó i que ell és el rei de la creació. si ho fas així, tu seràs la que veritablement manarà a casa teva i aquest paradís terrenal que t'he ofert". Eva s'ho va pensar uns instants i li va dir a Déu: "Hi estic d'acord. Ho faré, dóna'm un home i jo li faré creure que ell és el més important del món". "D'acord, Eva, fes-ho i seràs feliç. Aquest serà el nostre secret: de dona a dona".

I Déu i Eva es van picar l'ullet com dues bones amigues.

100 contes morals

Joan Barril

Aquest és un dels contes que més confusió m'ha creat des de que llegeixo el llibre 100 contes morals, de Joan Barril. Si és una hironia, m'encanta, però si pel contrari és un conte amb intencions feministes, és una decepció. Un conte que marca i separa més que mai els estereotips masculins i femenins que tan s'esforça el consumisme a implantar-nos. Ens intenten fer creure que és normal i fins i tot necessari que homes i dones tinguin uns rols marcats i diferents. I contra això hem de lluitar. No pas pretendre sorprendre amb un canvi radical d'una de les històries més populars i estereotipades de la nostra cultura. No pretenent emocionar a les dones i fer-les creure que tots els homes son ambiciosos i ansiosos de poder, i que nosaltres tenim el do de la intel·ligència que ens fa ser, en el fons, superiors.

Que els homes tinguin pits i les dones tinguin pèls. Això és el que necessitem per fer canviar la societat.

què té el futbol?

Formar part d'un equip o d'un altre és per a alguns un signe d'identitat i per a uns altres només un entreteniment. Potser és més fàcil l'exemple dels grans equips de masses, com són els equips de futbol de primera divisió. Ser del Manchester o del Liverpool potser només significa el lloc de procedència del seguidors, però ser del Barça o del Madrid, de l'Athlètic de Bilbao o de l'Espanyol, té unes connotacions una mica més enllà. I es que només cal anar al camp a veure un partit i fixar-te amb els càntics, les banderes i les pancartes de l'afició. Els enfrontaments i la passió per l'equip s'en va més enllà de l'interès per superar el contrari en el camp de futbol. No estic descobrint la sopa d'all si dic que un enfrontament entre el Barça i el Madrid o entre el Barça i l'Espanyol té molta part de significat polític o identitari cultural. I torna a quedar palesa aquesta afirmació amb un partit entre el Barça i l'Athlètic de Bilbao, amb qui hi ha una rivalitat positiva, una bona relació.

I és que el futbol se surt de les seves esferes. I no es tracta només del futbol, sinó dels clubs esportius. També pots mirar els ultres de l'afició de cada equip, i així et convenceré una mica més. Sé que hi ha una part de l'afició que no se sent identificada amb la identitat que suposa ser d'un equip o d'un altre, que té altres motius i que no té perquè sentir la mateixa simpatia o odi envers els altres equips, però la massa la defineix la majoria, i per molts exemples que trobem que desacreditin aquest discurs, el que no es pot negar és que aquesta és la realitat de les aficions.

Personalment opino que és una eufòria negativa, que només aporta confrontacions sense haver-hi un motiu de fons de pes. Aporta rivalitat i odi només per ser d'un equip o d'un altre. Però també he de reconèixer que la sensació que aporta aquest sentiment és únic. L'afició d'un equip és un símbol que identifica, i la pertinença a una massa que canta i celebra conjuntament les mateixes idees i victòries és una sensació genial.


El que em sembla greu i trist és que sigui el futbol l'únic (o dels pocs)capaç de movilitzar una massa per a una sola intenció, per a un mateix objectiu. Sincerament, a mi m'omple infinitament més una massa amb banderes, càntics, lemes i pintades a la cara per a defensar una nació que no la mateixa en un camp de futbol o envoltant una font de les Rambles.

Quan la merda no fa pudor

Fins on és capaç d'arribar l'home i la dona per a arribar a gaudir dels luxes més prestigiosos? Parlem de gastronomia, i més concretament del cafè. Parlo del Kopi Luwak, el cafè més car del món. El curiós d'aquest cafè és la seva procedència, i és que aquest cafè s'obté dels excrements de la civeta, un mamífer asiàtic semblant a un gat. Dels excrements, sí senyor, de la merda. I aquest, senyors i senyores de bigoti i barret, voilà el cafè més car del món. Passegeu-vos entre ous de caviar i pareu un moment a fer una tassa de cafè. Notareu en els vostres fins paladars com els intestins del noble animal han foragitat el regust amarg del cafè i li han donat un toc just de gust a caramel. La combinació perfecta, sens dubte! I si no ho noteu, segur que no sou de bona sang. Torneu-hi.

El Kopi Luwak és el cafè obtingut de grans que, després de ser ingerits per la civeta passen per un tractament intestinal i són expulsats entre els seus excrements (la merda). Aquests animals s'omplen de fruits madurs de cafè i expulsen el gra parcialment digerit. Kopi és cafè a Indonèsia i Luwak, és la civeta. Les fruites vermelles del cafè són part natural de la seva alimentació, a més d'insectes, petits mamífers i altres fruites (una dieta equilibrada). El gra intern del cafè no és digerit, però es veu que és modificat químicament pels enzemes de l'estómac i és això el que afegeix sabor al cafè, trencant les proteïnes que produeixen l'amargor.

Els grans recol·lectats es netegen i es torren (ja podem esborrar la cara de fàstic!) però només lleugerament (ups!) per no espatllar els complexos sabors que s'han desenvolupat durant el procés.

Aquest cafè és la verietat més cara actualment, amb un preu aproximat de uns 900€/kg. Es ven principalment a Japó i als Estats Units però el seu consum es va extenent cada vegada més (augmenten els paladars fins).

Aquest animal és la civeta, tan dolç com es mostra, i d'ell n'obtenim el High Class Coffee

Una princesa Real

No crec que sigui atrevit assegurar que tots ens movem amb un destí, amb un nosequè que ens guia, que ens marca com hem de reaccionar, actuar o quina percepció estàndard hem de tenir del que ens rodeja. I això són coses que ens van marcar des de ben petits, aquella espongeta de forma humana, que es grava al seu disc dur tot allò que veu, sent i que percep. La relació dels pares, la fraternitat amb el germà, el primer amor de la infància, el maltractament d’un company de l’escola.... i la televisió. La televisió que avui ja és obertament amenaçadora per als petits de la casa, però que fa temps estava enmascarada en pel·lícules Disney aparentment innocents i infantils; i si ens remuntem més enllà, en contes populars que fins i tot són educatius.

La realitat, si rasques només la superfície, és que tots aquests contes i pel·lícules innocents es basen en un sol tema: l’amor. I és un amor estrany: un amor només de home a dona i de dona a home. Rectifico: de una espècie de salvador perfecte, guapo i fort a un tipus de dona angelical, bella, que a més té una veu divina i que sempre ha de ser salvada. La seva felicitat sempre depèn de les fetes i desfetes de l’home viril en qüestió. Això, senyors, no és la vida real. I l’educació que a parer meu és més crucial passa perquè les noves generacions sàpiguen què és la vida, sense tabús i sense pors.

I com és el món real? Myriam Cameros i Nunila López han volgut girar aquesta truita, i han creat un conte en el que, partint de la història mitificada de La Ventafocs, plantegen un final potser exagerat però més real. Després de la part de “y fueron felices y comieron perdices..”, Myriam i Nunila allarguen les pàgines amb el que elles plantegen com un possible final, en el supòsit que les protagonistes formessin part del món real.

Així, “La Cenicienta que no quería comer perdices” es converteix en una conte per adults, crític amb els contes infantils, que són un mite verinós, ja que és un mite que seguim i que en el nostre subconscient guardem per a que ens guiï en el nostre dia a dia. Quantes dones no han esperat mai l’arribada del seu príncep blau? I encara ara – després de molts fracassos – segueixen esperant? Quantes no han deixat la seva felicitat en mans d’un home que després ha resultat ser un fracàs? Aquest conte és una manera més (i original) de despertar consciències, la felicitat no depèn de ningú més que d’un mateix.

Aquesta és la fada 'basta' que tots portem a dins i que només surt quan dius "prou". La fada és, a més, basta i ens abraça quan ens sentim sols i no sabem on tirar. La fada som nosaltres mateixos, però la necessitem.

http://www.mujeresenred.net/IMG/pdf/lacenicientaquenoqueriacomerperdices.pdf

L'etern dilema moral

Com cada dia, ahir vaig arribar a casa. I com cada dia em vaig preparar el sopar i vaig rentar els plats. Com sempre, abans de dormir faig la meva sessió compartida amb la meva companya de pis d'ordinador. Entres i et poses a navegar. Xarxes socials, publicitat allà on poden, curiositats, vídeos amb gràcia... però ahir vaig acabar veient un curt que no feia justament gràcia. Què tenia de diferent d'altres vídeos que havia rebut sobre la llei Sinde, el conflicte de palestina o els canvis en el pla educatiu? el que tenia de diferent és que m'hi vaig veure molt representada. Em va agafar molt per sorpresa i massa proper. Aquest curt es diu "One hundred of a second" (una centèsima de segon) i navegant per la xarxa he descobert que s'ha endut uns quants premis de prestigi.

És un curt que encara la persistent contradicció dels fotoperiodistes de guerra. Es podria comparar amb altres aspectes de la vida i del món, i fins i tot es podria veure com una crítica al materialisme i a l'egoisme amb el que s'està convertint la societat occidental. Però aquest curt es centra concretament en la incoherència de la tasca dels fotògrafs de guerra. Fotografiar per denunciar o fer alguna cosa per ajudar? Aquest curt es basa en l’experiència de Kevin Carter, autor de la famosa fotografia de la nena i el voltor, que va guanyar el premi Pulitzer l’any 1994.

Així, la sinopsi del curt és ben senzilla i dramàtica: una fotògrafa guanya un premi per una fotografia molt impactant i sobretot inmoral. Mentre la dona rep el premi, va recordant tot el procés que va seguir per fer la fotografia: com busca la imatge més morbosa dins d’un conflicte anònim (o massa popular), com s’amaga darrera d’una columna per poder contemplar la crueltat d’un soldat. Davant d’aquells fets, ella va rebre un premi i una bona fama però no va fer res per ajudar. Carter es va suïcidar dos mesos després de rebre el premi, perquè no va poder suportar el pes de consciència que li va suposar la realitat que va retratar.

Aquesta fotografia de Carter, com moltes d’altres, ha recorregut tot el món i ha servit com a denúncia i com a mostra pública de les conseqüències de fets tràgics. Fins a quin punt són responsables els fotoperiodistes de les imatges més cruels i a la vegada més famoses del món? Davant d’una nena i un voltor a punt d’atacar-la, és legítim centrar-se en la fotografia per a la denúncia però amb l’irremediable conseqüència? Aquest és l’etern dilema. On és el límit de la moral personal amb la moral professional?

http://video.bugun.com.tr/bugunPlayer.swf?file=dagilfilm.flv

Abstendre's lectors rurals i ignorants

A les meves mans tinc un exemplar de la revista Esquire. A la portada hi apareix un primer pla del rostre de Liz Taylor, i m’ha cridat l’atenció. Esquire fa un crit als possibles lectors amb la seva portada. Són portades entre senzilles i modernes, amb el rostre d’algú conegut, sempre amb un toc art´sitic i retocs fotogràfics que la converteixen, a la mirada dels lectors en una revista moderna i de tendències. Esquire ha realitzat reportatges d’una importància social profunda, amb personatges carismàtics i interessants a les seves portades.

Va ser fundada el 1933 i es va presentar al mercat com una publicació per homes, una mica picant. Però aviat es va redefinir per centrar-se en moda i tendències. Als anys 60 va ser una revista pionera dins del “nou periodisme”, combinant literatura i investigació a les sves publicacions. Va néixer com a resposta i reacció de les revistes femenines com Vogue o Cosmos i això li va donar un èxit i una força potents.

És una revista, en resum, destinada a lectors pensants i cosmopolites, amants de la música, la literatura, la gastronomia, l’oci, el consum... en fi, amants de les noves tendències. Fins i tot de dones! Tot i que, segons el seu director, Andrés Rodríguez, descarten la idea de revista amb una dona sensual que serveixi d’atracció, per realitzar una revista que plasmi el bon periodisme, textos literaris atractius i les últimes tendències d’estil i productes culturals. Les dones protagonistes de Esquire, segons el director, tenen la seva pròpia veu.

En els últims 10 anys l’edició americana d’Esquire ha rebut 10 National Magazine Awards, i en el transcurs del 75 anys de la revista han col·laborat personatges tan coneguts com: Tom Wolfe, Truman Capote, Ernts Hemingway, Scout Fitzgerald...

Però personalment crec que el seu moment de brillantor ja ha acabat. Va néixer contra revistes de costura i moda del període d’entreguerres, ha comptat amb la col·laboració de intel·lectuals coneguts i de renom, ha apostat per un periodisme d’investigació i ha innovat a cada pas que feia. Però s’ha dirigit sempre a un públic masculí, i separa massa les concepcions dels dos sexes, a més, han sorgit revistes modernes, innovadores i fins i tot crítiques que li han anat fent ombra a poc a poc. Diríem que ja no té aquell factor de originalitat del que gaudia en els seus inicis. I sí, aposten per la fotografia, l’art i el disseny; els continguts són potents i de qualitat, però és un fenomen que s’ha massificat i ja no hi ha lloc per brillar.

Exòtic i rutinari

El vi. El vi és un plaer molt gran, però sovint és també ignorat per molta gent. És curiós com n'és de subjectiu el plaer, i sobretot el plaer del vi.

Per als amants, el vi és un company imprescindible. Sense una copa de vi blanc, un bon plat de peix no aconsegueix tenir un sabor exisit, i sense una bona copa del negre, el filet i l’embotit perden molt de sentit.

Hi ha gent que arriba a fer del vi una cultura. Hi ha gent que segueix rastres pels territoris més tradicionals en la recerca del millor vi. Però també és cert que el vi no és un plaer objectiu. Seria inútil intentar trobar un gust plaent universal. Del tot inútil perquè els gustos són immesurables. Existeixen rutes per explorar i descobrir nous vins i redescubrir-ne de vells. S’organitzen cates col·lectives en les que el grup comenta les propietats del vi tot saborejant-lo i debatint amb la resta de catadors. Hi ha, fins i tot, cursos per aprendre a valorar els vins, per aprendre a distingir les diferències de cada vi tot analitzant cada aportació saborosa que acaba formant el vi. Més sec, més humit, més fermentat, amb més o menys gust de fusta, afruïtat, ... i una infinitat més de variants que conformen un gust final que ha d’encisar al bevedor.

Però, lluny d’aquests aficionats que fan del vi la seva passió, i baixant a nivell rutinari, trobo que és evident que el vi forma una cultura. No sé si és la cultura del vi pròpiament, però el que sí que és sabut és que hi ha cultures que entenen el vi com una beguda que mai faltarà a cap taula, a diferència de moltes altres, en les que el vi no suposa una beguda imprescindible i es considerat com quelcom més exòtic i fins i tot luxós.

El vi, doncs, defineix a una cultura, i cada vegada més el seu ritual s’està convertint en una cultura mateixa.

Acabo l’entrada amb algunes cites d’autors coneguts en les que es fa una al·lusió sobre aquest plaer gustatiu.

Un buen vino es como una buena película: dura un instante y te deja en la boca un sabor a gloria; es nuevo en cada sorbo y, como ocurre con las películas, nace y renace en cada saboreador. Federico Fellini

Quien sabe degustar no bebe jamás el vino, sino que degusta secretos. Salvador Dalí

El vino da brillantez a las campiñas, exalta los corazones, enciende las pupilas y enseña a los pies la danza. José Ortega y Gasset

Antisistema amb negoci

Fa uns mesos vaig anar a una de les ciutats més visitades i més "centrals" d'europa: London. London, una ciutat avançada, si la comparem amb la nostra petita ciutat barcelonina, moderna i europea. aquest ciutat ridiculitza les nostres pretensions, i quan vaig destinar uns quants dies de vacances me'n vaig adonar de que estava a la futura Barcelona, o si més no el camí que la ciutat catalana seguyeix, en tota regla (menys per la banda gastronòmica, que aquí tenim molt més a liderar). London és molt gran, i d'allà en surten les imitacions d'aquí. No relataré el que em va impressionar més o menys de London, però és molt especial. Parlant amb la gent i observant l'ambient vaig descobrir una nova tendència moderna: l'art urbà. I si, a més, és crític amb el sistema i la història, molt millor. Firma amb el nom de Banksy, i ja fa temps que les seves pintades corren per la ciutat i creen polèmiques. Imatges de crítica social, de comportaments humans i sobretot de sàtira del sistema del que formem part.
Aquest artista que treballa d'incògnit ha volgut provocar una mirada global a les incoherències que provoca aquest sistema; incoherències en tant que no són actes explícits sinó conseqüències d'un món materialista i interessat, un món que es mou pels interessos econòmics i per l'intent de crear una mateixa consciència hegemònica. Així és com jo vaig interpretar i encara interpreto quan descobreixo les seves manifestacions artístiques. A mes d'aquesta crítica, però Banksy també juga amb la reacció de l'espectador, de cridar l'atenció i crear imatges polèmiques. Banksy, en resum, busca les pessigolles a la societat.

Però el que ha acabat provocant aquest artista és un fenòmen de masses, que, com qualsevol altre marca de moda, se n'ha creta un negoci perdent d'aquesta manera tot el sentit inicial. Els mercats de London van plens d'objectes que no són justament gratuïts amb una obra seva gravada en ells. Des de jerseis i samarretes fins a quadres i tatuatges. La seva crítica s'ha vist engullida i inmersa per aquest mateix sistema que ell critica. Vol dir això que ens hem tornat insensibles? Això em fa pensar fins a quin punt amb aquesta crítica aquest artista ha ajudat a participar i a continuar fer funcionar aquesta màquina materialista.

Hem perdut els ideals?

Identitat i supervivència

SI AIXÒ ÉS UN HOME

Ja fa temps que vaig llegir aquest llibre. I suposo que cada llibre va lligat al moment personal en el que vius quan el llegeixes. Aquest llibre em va marcar perquè va ser inesperat. I va ser inesperat per què no sabia què em trobaria a dins, com m'arrribaria a enganxar i de quina manera m'afectaria. Gràcies a aquest llibre vaig entendre una mica més l'holocaust que van patir els jueus durant l'època nazi de l'Alemanya de la segona guerra mundial.

"Si això és un home" és una autobiografia del recorregut d'un home (el mateix autor del llibre, Primo Levi) en aquells dies, des de la rutina de la seva vida integrada en la societat austríaca, passant per tots els fets que cada vegada es van anar agreujant més i més, fins arribar al primer camp de concentració, els seus desplaçaments i la seva manera (o sort) de sortir-se viu de les pitjors vivències que un ésser humà pugui retenir a la memòria. El que em va cal·lar d'aquest llibre és el relat en primera perosna d'uns fets històrics que per a mi rossen la ficció, i apareixen al llibres d'història d'una manera molt superficial i objectiva. Vaig aprofundir en un tema del que ja s'ha parlat i tocat molt (potser massa) però aquesta va ser la meva manera de endinsar-me en la història.

És la mirada d'uns ulls innocents a uns fets que l'ataquen directament. És el patiment, la duresa, el canvi de mentalitat radical... és tot el que li va tocar viure, fins al més mínim detall (tot i tenir en compte que hi ha molts detalls que la seva memòria ha deicidit passar per alt). Són les vivències reals i personals de l'autor, d'un capítol cruel de la història del món.

L'existència d'un home que de cop es veu reduïda a la única lluita per la supervivència, deixant abandonades les creences, els valors, les ideologies,... deixant enrere la seva identitat. Com la seva memòria, a diferència de moltes altres, no ha volgut mai oblidar, com ha decidit que la seva nova identitat ha d'estar marcada per unes vivències que no oblidarà mai.

Més tard, amb el llibre "Israel. Entre el somni i la tragèdia" de l'historiador Joan Baptista Culla, vaig intentar refer els fets i donar-li un sentit méslògic i raonable als incidnets actuals del conflicte Israel-Palestina. Ara no toca parlar d'això, però només afegir que cada llibre ens fa més savis, cada llibre ens aporta més coneixement, ens fa més lliures i ens ajuda a reconstruir i entendre una mica millor.

Ser nòmada per ser lliure

Passem pàgina, i entrem a la secció de llibres. Llibres que deixin emprenta. I intentaré recollir aquells que no oblidaré mai, i sobretot els motius pels quals no deixaré mai de pensar-hi. Els millors llibres que fins ara he llegit son aquells inesperats, aquells que obres sense saber què t'hi trobaràs, sense cap prejudicis. Ningú me'ls va recomanar i ni tan sols vaig saber el seu nivell de qualitat fins haver-los llegit i haver-los estimat per fer-me sentir. Podría començar a escriure sense parar sobre el sentit de les paraules, sobre el salt d'una paraula a una imatge.. però ara toca ser pràctics.

Avui començaré amb un d'aquests llibres, que posterioriment s'ha fet en pel·lícula. No podria contrastar la qualitat d'un model i d'un altre, perquè no l'he vist, però el que sí que puc assegurar és que amb el llibre vaig entrar en un món que amb l'ajuda de l'autor em vaig anar creant. Les paraules te les fas teves, en resum, les endinses en el teu

món i les adaptes a la teva ment. Aquest llibre es titula 'Hacia rutas salvajes', i és la història basada en fets reals d'un jove que decideix aïllar-se del seu món i enfrontar-se a la naturalesa i a les diferents circumstàncies que el deparen. Així, aquest llibre relata un camí cap a una llibertat individual molt pura: el protagonista davant del món, sense cap responsabilitat ni cap lligam de cap mena. Ell i el món, el món i ell. Així, acaba endinsant-se en la

naturalesa i entra en contacte amb ella. Aprèn a escoltar-la i, e

l més important de tot, a ser independent. El protagonista va seguint un camí en el que es va trobant amb gent i amb qui estableix lligams sentimentals però mai es queda estbalert en cap lloc concret. Les cartes que els escriu són les que millor relaten les seves intencions i la seva manera de veure la vida, marcada per la seva rutina nòmada. Així, en resum, Chris McCandless, que es fa passar per Alex, s'interna sol

per les terres d'Alaska, després d'haver regalat tots els seus diners i haver abandonat el seu cotxe. Cuatre mesos més tard, uns caçadors van trobar el seu cos sense vida. Chris McCandless trenca amb el món materialista per endinsar-se en el món natural i real, per descobrir i descobrir-se, per ser l'amo del seu destí.

Deixaré que sigui ell mateix qui amb un sol fragment us transmeti aquesta llibertat:

Por fin se habia liberado de las ataduras, emancipado del mundo opresivo formado por sus padres y los que eran iguales a ellos, un mundo echo de abstracciones, seguridad y bienestar material, un mundo en el que sentía como una dolorosa amputación la ausencia del latir puro y salvaje de la existencia.

Una vida en la que era dueño de su propio destino.

Deberías cambiar radicalmente de estilo de vida y empezar a hacer cosas que antes ni siquiera imaginabas o que nunca te habías atrevido a intentar.
Sé audaz.
Són demasiadas las personas que se sienten infelices y que no toman la iniciativa de cambiar su situación porque se les ha condicionado para que acepten una vida basada en la estabilidad, las convenciones y el conformismo.
Tal vez parezca que todo eso nos proporciona serenidad, pero en realidad no hay nada más perjudicial para el espíritu aventurero del hombre que la idea de un futuro estable.

El núcleo esencial del alma humana és la pasión por la aventura.

Vivir con unos horizontes que cambian sin cesar, con un sol que es nuevo y distinto cada dia. Si quieres obtener más de la vida, debes renunciar a una existencia segura y monótona. Adoptar un estilo de vida donde todo sea provisional y no haya orden.

Aprovecha para introducir cambios revolucionarios en tu existencia y adentrarte en un reino de experiencias que desconoces. Sólo tenemos que ser valientes, rebelarnos contra nuestro estilo de vida habitual y empezar a vivir al margen de la convenciones.

No necesitas tener a alguien contigo para traer una nueva luz en tu vida. Tu único enemigo eres tu mismo y esa terquedad que te impide cambiar las circunstancias en que vives.

Chris McCandless

És un llibre que recomano a tothom, perquè amb ell t'atures a pensar, en un món en el que hi participem però que no deixa espai per a aquesta llibertat individual, una llibertat que crec que és necessària per tothom. Amb aquest llibre t'entren ganes de controlar-te a tu mateix i a desitjar ser feliç sense res més que tu i la natura. Fins a quin punt el nostre camí ja ve marcat?

Quatre fades sense màgia

Premis Razzie

Som a la nit del 26 de febrer, just la vigília de l’entrega dels prestigiosos premis Òscar. És la 31era edició de l’entrega d’aquests premis, i cada

vegada tenen més ressò. Estem a l’entrega dels premis Razzie, els premis als pitjors actors i films de l’any. L’entrega és simbòlica, i l’estil és pretensiosament idèntic a la dels Òscar, només que no s’hi presenten els nominats. Bé, de fet, una vegada Sandra Bullock y Halle Berry hi van assistir per a rebre el seu premi Razzie com a pitjors actrius. S’ha de tenir, a parer meu, una mostra de sang freda.

La palma dels premis se la va endur "Airbender: El último Guerrero", però un altre galled

a va ser el premi per les quatre actriu

s, el repertori sencer de protagonistes de la pel·lícula extreta de l’exitosa sèrie ‘Sex and the City 2’. Amb Sarah Jessica Parker al capdamunt és ben cert que les protagonistes han deixat molt que desitjar. Els seguidors d’aquesta comèdia de fort caràcter femení no podem entendre perquè s’ha volgut estirar tant una sèrie que ja havia arribat al seu punt màxim del triomf televisiu per decaure cada vegada més avall amb dues pel·lícules que no han sabut arribar ni per casualitat a l’alçada de cada capítol.

Aquests premis, però, quina mena d’universalitat tenen? Com es pot jutjar el que és bo i el que no en un món tan subjectiu com és el de l’art? Cada film i cada interpretació rep una mirada, amb un context per encaixar-ho en un caos de construccions personals. Com són capaços

de triar el que té qualitat i el qu

e no? Massa errors com aquests s’han comès al llarg de la història! El més adient seria, limitar-se a escriure les seves opinions a un blogg; és un bon tractament psicològic per a aquestes persones que tenen fam de prestigi, de èxit, de fama i de èlit. Que es treguin les tonteries de sobre i que es centrin en no llençar al mercat films valorats amb aquest desprestigi, fruit de la carrera per a la major espectacularitat i ressò en la societat.

Aquí adjunto el llistat de tots els premis Razzies entregats el passat 26 de Febrer:

• Pitjor pel·lícula: ‘Airbender. El Último Guerrero’ – Paramount / Nickelodeon Movies

• Pitjor director: M. Night Shyamalan por ‘Airbender. El Último Guerrero’

• Pitjor actor: Ashton Kutcher por ‘Historias de San Valentín’ (Valentine’s Day’, Garry Marshall) y ‘Killers’ (id, Robert Luketic).

• Pitjor actriu: Les protagonistes de ‘Sexo and the City 2’: Sarah Jessica Parker, Kim Cattrall, Kristin Davis y Cynthia Nixon.

• Pitjor actor de repartiment: Jackson Rathbone por ‘Airbender. El Último Guerrero’ i 'La saga crepúsculo: Eclipse' (‘Eclipse’, David Slade) .

• Pitjor actriu de repartiment: Jessica Alba per "Ahora los padres son ellos"(‘Little Fockers’, Paul Weitz), ‘El Demonio Bajo la Piel’ (‘The Killer Inside Me’, Michael Winterbottom), ‘Historias de San Valentín’ y 'Machete' (id, Robert Rodríguez).

• Pitjor parella cinematogràfica o repartiment: Tot el repartiment de ‘Sexo and the City 2’.

• Pitjor guió: M. Night Shyamalan per ‘Airbender: El Último Guerrero’.

• Pitjor seqüència, o rip-off (categories combinades per al 2010): ‘Sexo en Nueva York 2’.

• Pitjor excusa per posar-se unes ulleres 3D: -‘Airbender: El Último Guerrero’.

Simbòlica llibertat femenina

WOMEN WITHOUT MEN

Vaig sortir del cinema encara reconstruïnt les imatges que havia vist. No era una pel·lícula "normal", entenent per normal una pel·lícula formada per una seqüència de imatges i fets ordenades i seguides amb un sentit lògic. No. Aquest film, carregat de símbols, no es pot apreciar per la seva història coherent i els seus fets més rellevants. És una pel·lícula que fa una visió social del cop d'estat de l'Iran de 1953, prenent com a referència el punt de vista femení. Quatre històries de Quatre dones que viuen en aquest context històric. Quatre mirades que es troben en un jardí d'una casa dels afores de Teheran, on hi troben un refugi en aquest caos personal i polític. Entre elles troben amistat, companyerisme i consol. Cadascuna té unes sensacions i uns problemes ben diferents, però amb cadascuna aconsegueixen que l’espectador s’endinsi en les seves històries més personals, i senti de la mateixa manera el que elles transmeten.

Són aquestes mirades les que es converteixen en la peça clau de la pel·lícula, amb la combinació dels fets històrics i del context cultural de l’Iran. Una dona de la classe burgesa, enamorada del seu passat i decebuda del seu present decideix comprar una casa als afores de la capital, casa que es converteix en el símbol d’evasió de les protagonistes del món exterior que els hi és enemic.

Una noia que exerceix la prostitució presa d’un món que se li fa incòmode i feixuc, i així ho mostra castigant el seu cos, i convertint-lo en res més que una simple màquina apte per al sexe.

Aquí és important que remarqui un altre símbol de la pel·lícula que és un personatge que es converteix en la unió entre el món que les protagonistes desprecien i el refugi que suposa el jardí de la casa dels afores. Aquest personatge és el jardiner de la casa i, suposa la fugida d’aquesta noia de la condemna vital en la que convivia.

A més d’aquestes dues, passo a presentar la història de dues noies que mantenen una relació d’amistat i que, com les altres, se senten atrapades en el món en el que els ha tocat viure. L’una, interessada en el món, en la política i en l’exterior en general, però que la seva condició de dona l’empresona sota la tutela d’un germà tradicional. La seva sortida simbòlica, una sortida física, que és el suïcidi fingit. La seva amiga, clàssica i tradicional, enamorada d’un home que no li correspon, molt centrada en la seva cultura i el model de castedat fins al matrimoni. Empresonada dins d’aquesta cultura tan marcada, la seva sortida simbòlica ve marcada per la desaparició de la castedat per uns homes que la forcen al mig del carrer.

Així, les quatre pateixen un canvi des del principi de la pel·lícula fins al final. La desaparició del vel, i sobretot la capacitat de decisió que els mancava i que acaben aconseguint sobre el seu propi camí.

Aquesta pel·lícula ha obtingut el premi Lleó de Plata a la millor Dirección en la Mostra Internacional de Cine de Venècia de l’any 2009, i, sortint del cinema recordant i encara entenent la quantitat de simbologies de la pel·lícula (les que sóc capaç de percebre i les que segur que se m’han passat per alt) vaig entendre el motiu del merescut premi del Cinema de Venècia.

A palestina hi falten psicoanalistes

Direcció: PeÅ Holmquist & Suzanne Khardalian
Nacionalitat: Suècia (2008)
Duració: 58 minuts
Gènere: Social
VO en anglès i àrab subtitulada en català

Coproducció: Mikael Opstrup i Joko Aaltonen
Distribuïdora: Deckert Distribution
Edició: Lisa Ekberg
Producció: PeÅ Holmquist
So: Jonathan Kruse
Música: Tin Soheili, Niklas Schak, Greatmusic.dk
Direcció i guió: PeÅ Holmquist i Suzanne Khardalian

El protagonista és un psicoanalista palestí que recorre les famílies del camp de refugiats de Jabliya, a Gaza. Allà, com a qualsevol camp de refugiats, el bloqueig mental per la guerra i per l’ocupació israeliana és la conseqüència més palesa entre els refugiats. Ayed, el psicoanalista (de 28 anys d’edat, per això l’adjectiu “jove” del títol) en format de serveis a domicili, ajuda a aquests refugiats i els seus múltiples problemes mentals. “A Palestina hi falten psicoanalistes” diu ell mateix, i d’aquesta manera mostra davant les càmeres la seva manera d’aportar ajuda a personatges amb discordança mental, aportant esperança i un sentiment acollidor.

És un documental que no resulta especialment dur per les imatges o per les paraules que utilitza, sinó que és alguna cosa més profunda: és el missatge que transmet i la sensació amb la que et quedes quan surts del cinema. Una mirada diferent del conflicte, i sobretot una mirada molt real. Apropa a l’espectador a les conseqüències més reals i més dures de les víctimes d’un conflicte que molts han oblidat ja bé d’on prové. Són les conseqüències més humanes i més rutinàries que apropen la duresa del conflicte a aquells espectadors occidentals, que amb la seva rutina es poden trobar amb símptomes mentals semblants. Malgrat estar en un context diferent, la ment humana sempre es mostra dèbil. No podria dir que et sents egoista, però sí que, com aquests tipus de films, et fa canviar lleugerament la visió de les emocions i de la complexitat de la vida.

És també un documental que esgota la ment i els sentiments del que seu a la butaca, i que es limita a actuar com un simple espectador. Amb aquest tipus de films,en definitiva, en surts una mica més gran i una mica més complert.

Aquest documental ha guanyat els següents premis i ha estat projectat en el festival de documentals de Barcelona aquest mes de Febrer.

- Abu Dhabi International Film Festival. Emirats Àrabs Units, 2008.

- International Documentary Film Festival Amsterdam (IDFA). Països Baixos, 2008

- Dox Box Documentary Film Festival. Síria, 2009.

- Norwegian Documentary Film Festival. Noruega, 2009.