Simbòlica llibertat femenina

WOMEN WITHOUT MEN

Vaig sortir del cinema encara reconstruïnt les imatges que havia vist. No era una pel·lícula "normal", entenent per normal una pel·lícula formada per una seqüència de imatges i fets ordenades i seguides amb un sentit lògic. No. Aquest film, carregat de símbols, no es pot apreciar per la seva història coherent i els seus fets més rellevants. És una pel·lícula que fa una visió social del cop d'estat de l'Iran de 1953, prenent com a referència el punt de vista femení. Quatre històries de Quatre dones que viuen en aquest context històric. Quatre mirades que es troben en un jardí d'una casa dels afores de Teheran, on hi troben un refugi en aquest caos personal i polític. Entre elles troben amistat, companyerisme i consol. Cadascuna té unes sensacions i uns problemes ben diferents, però amb cadascuna aconsegueixen que l’espectador s’endinsi en les seves històries més personals, i senti de la mateixa manera el que elles transmeten.

Són aquestes mirades les que es converteixen en la peça clau de la pel·lícula, amb la combinació dels fets històrics i del context cultural de l’Iran. Una dona de la classe burgesa, enamorada del seu passat i decebuda del seu present decideix comprar una casa als afores de la capital, casa que es converteix en el símbol d’evasió de les protagonistes del món exterior que els hi és enemic.

Una noia que exerceix la prostitució presa d’un món que se li fa incòmode i feixuc, i així ho mostra castigant el seu cos, i convertint-lo en res més que una simple màquina apte per al sexe.

Aquí és important que remarqui un altre símbol de la pel·lícula que és un personatge que es converteix en la unió entre el món que les protagonistes desprecien i el refugi que suposa el jardí de la casa dels afores. Aquest personatge és el jardiner de la casa i, suposa la fugida d’aquesta noia de la condemna vital en la que convivia.

A més d’aquestes dues, passo a presentar la història de dues noies que mantenen una relació d’amistat i que, com les altres, se senten atrapades en el món en el que els ha tocat viure. L’una, interessada en el món, en la política i en l’exterior en general, però que la seva condició de dona l’empresona sota la tutela d’un germà tradicional. La seva sortida simbòlica, una sortida física, que és el suïcidi fingit. La seva amiga, clàssica i tradicional, enamorada d’un home que no li correspon, molt centrada en la seva cultura i el model de castedat fins al matrimoni. Empresonada dins d’aquesta cultura tan marcada, la seva sortida simbòlica ve marcada per la desaparició de la castedat per uns homes que la forcen al mig del carrer.

Així, les quatre pateixen un canvi des del principi de la pel·lícula fins al final. La desaparició del vel, i sobretot la capacitat de decisió que els mancava i que acaben aconseguint sobre el seu propi camí.

Aquesta pel·lícula ha obtingut el premi Lleó de Plata a la millor Dirección en la Mostra Internacional de Cine de Venècia de l’any 2009, i, sortint del cinema recordant i encara entenent la quantitat de simbologies de la pel·lícula (les que sóc capaç de percebre i les que segur que se m’han passat per alt) vaig entendre el motiu del merescut premi del Cinema de Venècia.