Quan la merda no fa pudor

Fins on és capaç d'arribar l'home i la dona per a arribar a gaudir dels luxes més prestigiosos? Parlem de gastronomia, i més concretament del cafè. Parlo del Kopi Luwak, el cafè més car del món. El curiós d'aquest cafè és la seva procedència, i és que aquest cafè s'obté dels excrements de la civeta, un mamífer asiàtic semblant a un gat. Dels excrements, sí senyor, de la merda. I aquest, senyors i senyores de bigoti i barret, voilà el cafè més car del món. Passegeu-vos entre ous de caviar i pareu un moment a fer una tassa de cafè. Notareu en els vostres fins paladars com els intestins del noble animal han foragitat el regust amarg del cafè i li han donat un toc just de gust a caramel. La combinació perfecta, sens dubte! I si no ho noteu, segur que no sou de bona sang. Torneu-hi.

El Kopi Luwak és el cafè obtingut de grans que, després de ser ingerits per la civeta passen per un tractament intestinal i són expulsats entre els seus excrements (la merda). Aquests animals s'omplen de fruits madurs de cafè i expulsen el gra parcialment digerit. Kopi és cafè a Indonèsia i Luwak, és la civeta. Les fruites vermelles del cafè són part natural de la seva alimentació, a més d'insectes, petits mamífers i altres fruites (una dieta equilibrada). El gra intern del cafè no és digerit, però es veu que és modificat químicament pels enzemes de l'estómac i és això el que afegeix sabor al cafè, trencant les proteïnes que produeixen l'amargor.

Els grans recol·lectats es netegen i es torren (ja podem esborrar la cara de fàstic!) però només lleugerament (ups!) per no espatllar els complexos sabors que s'han desenvolupat durant el procés.

Aquest cafè és la verietat més cara actualment, amb un preu aproximat de uns 900€/kg. Es ven principalment a Japó i als Estats Units però el seu consum es va extenent cada vegada més (augmenten els paladars fins).

Aquest animal és la civeta, tan dolç com es mostra, i d'ell n'obtenim el High Class Coffee

Una princesa Real

No crec que sigui atrevit assegurar que tots ens movem amb un destí, amb un nosequè que ens guia, que ens marca com hem de reaccionar, actuar o quina percepció estàndard hem de tenir del que ens rodeja. I això són coses que ens van marcar des de ben petits, aquella espongeta de forma humana, que es grava al seu disc dur tot allò que veu, sent i que percep. La relació dels pares, la fraternitat amb el germà, el primer amor de la infància, el maltractament d’un company de l’escola.... i la televisió. La televisió que avui ja és obertament amenaçadora per als petits de la casa, però que fa temps estava enmascarada en pel·lícules Disney aparentment innocents i infantils; i si ens remuntem més enllà, en contes populars que fins i tot són educatius.

La realitat, si rasques només la superfície, és que tots aquests contes i pel·lícules innocents es basen en un sol tema: l’amor. I és un amor estrany: un amor només de home a dona i de dona a home. Rectifico: de una espècie de salvador perfecte, guapo i fort a un tipus de dona angelical, bella, que a més té una veu divina i que sempre ha de ser salvada. La seva felicitat sempre depèn de les fetes i desfetes de l’home viril en qüestió. Això, senyors, no és la vida real. I l’educació que a parer meu és més crucial passa perquè les noves generacions sàpiguen què és la vida, sense tabús i sense pors.

I com és el món real? Myriam Cameros i Nunila López han volgut girar aquesta truita, i han creat un conte en el que, partint de la història mitificada de La Ventafocs, plantegen un final potser exagerat però més real. Després de la part de “y fueron felices y comieron perdices..”, Myriam i Nunila allarguen les pàgines amb el que elles plantegen com un possible final, en el supòsit que les protagonistes formessin part del món real.

Així, “La Cenicienta que no quería comer perdices” es converteix en una conte per adults, crític amb els contes infantils, que són un mite verinós, ja que és un mite que seguim i que en el nostre subconscient guardem per a que ens guiï en el nostre dia a dia. Quantes dones no han esperat mai l’arribada del seu príncep blau? I encara ara – després de molts fracassos – segueixen esperant? Quantes no han deixat la seva felicitat en mans d’un home que després ha resultat ser un fracàs? Aquest conte és una manera més (i original) de despertar consciències, la felicitat no depèn de ningú més que d’un mateix.

Aquesta és la fada 'basta' que tots portem a dins i que només surt quan dius "prou". La fada és, a més, basta i ens abraça quan ens sentim sols i no sabem on tirar. La fada som nosaltres mateixos, però la necessitem.

http://www.mujeresenred.net/IMG/pdf/lacenicientaquenoqueriacomerperdices.pdf

L'etern dilema moral

Com cada dia, ahir vaig arribar a casa. I com cada dia em vaig preparar el sopar i vaig rentar els plats. Com sempre, abans de dormir faig la meva sessió compartida amb la meva companya de pis d'ordinador. Entres i et poses a navegar. Xarxes socials, publicitat allà on poden, curiositats, vídeos amb gràcia... però ahir vaig acabar veient un curt que no feia justament gràcia. Què tenia de diferent d'altres vídeos que havia rebut sobre la llei Sinde, el conflicte de palestina o els canvis en el pla educatiu? el que tenia de diferent és que m'hi vaig veure molt representada. Em va agafar molt per sorpresa i massa proper. Aquest curt es diu "One hundred of a second" (una centèsima de segon) i navegant per la xarxa he descobert que s'ha endut uns quants premis de prestigi.

És un curt que encara la persistent contradicció dels fotoperiodistes de guerra. Es podria comparar amb altres aspectes de la vida i del món, i fins i tot es podria veure com una crítica al materialisme i a l'egoisme amb el que s'està convertint la societat occidental. Però aquest curt es centra concretament en la incoherència de la tasca dels fotògrafs de guerra. Fotografiar per denunciar o fer alguna cosa per ajudar? Aquest curt es basa en l’experiència de Kevin Carter, autor de la famosa fotografia de la nena i el voltor, que va guanyar el premi Pulitzer l’any 1994.

Així, la sinopsi del curt és ben senzilla i dramàtica: una fotògrafa guanya un premi per una fotografia molt impactant i sobretot inmoral. Mentre la dona rep el premi, va recordant tot el procés que va seguir per fer la fotografia: com busca la imatge més morbosa dins d’un conflicte anònim (o massa popular), com s’amaga darrera d’una columna per poder contemplar la crueltat d’un soldat. Davant d’aquells fets, ella va rebre un premi i una bona fama però no va fer res per ajudar. Carter es va suïcidar dos mesos després de rebre el premi, perquè no va poder suportar el pes de consciència que li va suposar la realitat que va retratar.

Aquesta fotografia de Carter, com moltes d’altres, ha recorregut tot el món i ha servit com a denúncia i com a mostra pública de les conseqüències de fets tràgics. Fins a quin punt són responsables els fotoperiodistes de les imatges més cruels i a la vegada més famoses del món? Davant d’una nena i un voltor a punt d’atacar-la, és legítim centrar-se en la fotografia per a la denúncia però amb l’irremediable conseqüència? Aquest és l’etern dilema. On és el límit de la moral personal amb la moral professional?

http://video.bugun.com.tr/bugunPlayer.swf?file=dagilfilm.flv