Una princesa Real

No crec que sigui atrevit assegurar que tots ens movem amb un destí, amb un nosequè que ens guia, que ens marca com hem de reaccionar, actuar o quina percepció estàndard hem de tenir del que ens rodeja. I això són coses que ens van marcar des de ben petits, aquella espongeta de forma humana, que es grava al seu disc dur tot allò que veu, sent i que percep. La relació dels pares, la fraternitat amb el germà, el primer amor de la infància, el maltractament d’un company de l’escola.... i la televisió. La televisió que avui ja és obertament amenaçadora per als petits de la casa, però que fa temps estava enmascarada en pel·lícules Disney aparentment innocents i infantils; i si ens remuntem més enllà, en contes populars que fins i tot són educatius.

La realitat, si rasques només la superfície, és que tots aquests contes i pel·lícules innocents es basen en un sol tema: l’amor. I és un amor estrany: un amor només de home a dona i de dona a home. Rectifico: de una espècie de salvador perfecte, guapo i fort a un tipus de dona angelical, bella, que a més té una veu divina i que sempre ha de ser salvada. La seva felicitat sempre depèn de les fetes i desfetes de l’home viril en qüestió. Això, senyors, no és la vida real. I l’educació que a parer meu és més crucial passa perquè les noves generacions sàpiguen què és la vida, sense tabús i sense pors.

I com és el món real? Myriam Cameros i Nunila López han volgut girar aquesta truita, i han creat un conte en el que, partint de la història mitificada de La Ventafocs, plantegen un final potser exagerat però més real. Després de la part de “y fueron felices y comieron perdices..”, Myriam i Nunila allarguen les pàgines amb el que elles plantegen com un possible final, en el supòsit que les protagonistes formessin part del món real.

Així, “La Cenicienta que no quería comer perdices” es converteix en una conte per adults, crític amb els contes infantils, que són un mite verinós, ja que és un mite que seguim i que en el nostre subconscient guardem per a que ens guiï en el nostre dia a dia. Quantes dones no han esperat mai l’arribada del seu príncep blau? I encara ara – després de molts fracassos – segueixen esperant? Quantes no han deixat la seva felicitat en mans d’un home que després ha resultat ser un fracàs? Aquest conte és una manera més (i original) de despertar consciències, la felicitat no depèn de ningú més que d’un mateix.

Aquesta és la fada 'basta' que tots portem a dins i que només surt quan dius "prou". La fada és, a més, basta i ens abraça quan ens sentim sols i no sabem on tirar. La fada som nosaltres mateixos, però la necessitem.

http://www.mujeresenred.net/IMG/pdf/lacenicientaquenoqueriacomerperdices.pdf