Com cada dia, ahir vaig arribar a casa. I com cada dia em vaig preparar el sopar i vaig rentar els plats. Com sempre, abans de dormir faig la meva sessió compartida amb la meva companya de pis d'ordinador. Entres i et poses a navegar. Xarxes socials, publicitat allà on poden, curiositats, vídeos amb gràcia... però ahir vaig acabar veient un curt que no feia justament gràcia. Què tenia de diferent d'altres vídeos que havia rebut sobre la llei Sinde, el conflicte de palestina o els canvis en el pla educatiu? el que tenia de diferent és que m'hi vaig veure molt representada. Em va agafar molt per sorpresa i massa proper. Aquest curt es diu "One hundred of a second" (una centèsima de segon) i navegant per la xarxa he descobert que s'ha endut uns quants premis de prestigi.
És un curt que encara la persistent contradicció dels fotoperiodistes de guerra. Es podria comparar amb altres aspectes de la vida i del món, i fins i tot es podria veure com una crítica al materialisme i a l'egoisme amb el que s'està convertint la societat occidental. Però aquest curt es centra concretament en la incoherència de la tasca dels fotògrafs de guerra. Fotografiar per denunciar o fer alguna cosa per ajudar? Aquest curt es basa en l’experiència de Kevin Carter, autor de la famosa fotografia de la nena i el voltor, que va guanyar el premi Pulitzer l’any 1994.
Així, la sinopsi del curt és ben senzilla i dramàtica: una fotògrafa guanya un premi per una fotografia molt impactant i sobretot inmoral. Mentre la dona rep el premi, va recordant tot el procés que va seguir per fer la fotografia: com busca la imatge més morbosa dins d’un conflicte anònim (o massa popular), com s’amaga darrera d’una columna per poder contemplar la crueltat d’un soldat. Davant d’aquells fets, ella va rebre un premi i una bona fama però no va fer res per ajudar. Carter es va suïcidar dos mesos després de rebre el premi, perquè no va poder suportar el pes de consciència que li va suposar la realitat que va retratar.
Aquesta fotografia de Carter, com moltes d’altres, ha recorregut tot el món i ha servit com a denúncia i com a mostra pública de les conseqüències de fets tràgics. Fins a quin punt són responsables els fotoperiodistes de les imatges més cruels i a la vegada més famoses del món? Davant d’una nena i un voltor a punt d’atacar-la, és legítim centrar-se en la fotografia per a la denúncia però amb l’irremediable conseqüència? Aquest és l’etern dilema. On és el límit de la moral personal amb la moral professional?
http://video.bugun.com.tr/
No hay comentarios:
Publicar un comentario