El show de la veritat

Miro la informació, l'agenda setting d'avui i m'espanto. M'espanto només uns segons, potser ha arribat a un minut, que el sistema immunitzador del mass media no és cap tonteria. El cas és que he flipat. Al principi no m'ho creia, però sí. Llegeixo una, i m'impressiona. "Mor en un assalt a casa seva el president de la principal patronal de girona". Què penses quan llegeixes això? Jo -i potser és que ja estic massa influenciada per aquesta onada de terror que impregnen les televisions, radios, premsa i Internet - jo penso que el món s'està tornant boig, i que segurament no ha estat un incident casual. Ja he assolit el nivell "res passa per casualitat" del curs de manipulació mediàtica. 

Decideixo passar a la segona notícia més rellevant del dia, perquè no m'agrada pensar així. "El govern donarà la residència als estrangers que comprin un pis de més de 160.000€". Simplement no m'ho crec. Sempre ens fan aquests gols i mai els veiem? Com pot ser que no estiguem aprenent res de la crisi? com pot ser que el camí que estem construint per sortir-ne seguexi en la mateixa línia? que no ho han vist que AIXÍ no? Pero govierno.. qué haces? Em sembla tan increïble la notícia, la desitjo tan mentida... que passo a la tercera notícia més rellevant del dia. Aviam si hi ha sort. "La banca recomana construïr més cases i demanar més hipoteques". Ja està, ja n'hi ha prou. On està la càmara, Jim Carrey? On està????

http://www.324.cat/noticia/1978672/baixemporda/Mor-en-un-assalt-a-casa-seva-el-president-de-la-principal-patronal-gironina

http://www.324.cat/noticia/1978934/politica/Rajoy-donara-el-permis-de-residencia-als-estrangers-que-comprin-una-vivenda-de-mes-de-160000-euros

http://www.324.cat/noticia/1978933/economia/La-banca-recomana-construir-mes-cases-i-donar-mes-hipoteques-per-protegir-els-ciutadans-dels-desnonaments

Darrera la cortina

No sé per on començar. No sé com expressar el sentiment, aquesta impotència. Com es possible que pugui ser? En quin punt hem arribat? Vas creixent i vas cneixent, vas obrint els ulls, i cada vegada saps més, i cada vegada ets més conscient. Cada vegada més, cada vegada més... i si cada vegada mes, el que més m'aterra és tota la ignorància que encara resta immensa davant meu, tot allò que encara em queda per saber i, el pitjor de tot! , allò que no arribaré a saber mai. Parlo del sistema, parlo de tot i de tant tot que no puc parlar de res. De l'ambició. De l'egoïsme. De la immoralitat, de la des-ètica o in-ètica. Cal continuar pensant en positiu? cal, evidentment. Però, es pot? davant de tant d'horror, de tanta manipulació, de TANT...

Les paraules no hi arriben, les solucions sembla que tampoc. En què hem de creure? i allò en el que creiem, ho creiem nosaltres? és real? o d'alguna manera estratègica ens han col·locat un xip sense que ens en donguem compte - o no ens en volguem adonar - i puguin jugar amb tots, d'una manera tant indirecta, d'una manera tant subtil, d'una manera tant corrosiva, tant destructiva... Diga'm tu, que ja ets gran, que ja coneixes, que ja saps, que has sabut conviure-hi.. com t'ho has fet? amb el que has viscut i amb el que et queda.. creus que val la pena passar aquesta efímera existència com aquestes mans volen? aquestes mans gegants, fixa't!si mires amunt, si obres bé els ulls, si afines bé la mirada... no veus un fil? segueix-lo. Veus a on va? veus d'on ve?Mare meva!


Pel·lícula-documental que t'obre els ulls sobre què hi ha darrera aquestes mans, i cap a on van els fils. Una versió, de fet, reduïda. Un petit tast de Zeigeist, perquè poguem obrir una mica més els ulls, que contribueix una mica més en el concepte de que "la ignorància ens acosta a la felicitat". Quan saps, quan te n'adones.. el món se't cau a sobre. I se't fa més difícil creure, se't fa més difíil continuar. Sense saber cap a on escollir la sortida, si és que n'hi ha.

http://www.youtube.com/watch?v=f11uJEIw-V0

Los nadies

Els immigrants.. etern tema polític, etern tema de debat. Però, què en sabem realment? Ens han educat per concebre'ls com a estranys, i fins i tot com a intrusors. Ells vénen aquí, - pobrets! - i són pobres, i no tenen res. Més val que creuis el carrer si en veus un, perquè segur que et robarà. No parla a teva llengua ni entén la teva cultura. Viuen apartats de la gent, no són un de nosaltres. Los nadies. Ens fan creure que ens roben la feina, ens col·lapsen els serveis de salut i es queden amb els privilegis del nostre intocable estat del benestar.

 Però com ens ho podem tragar?

La nostra democràcia està plena de fronteres i és molt xenòfoba. La nostra democràcia no dóna els papers per a viure legalment al país sense un contracte de treball, però no dóna treball sense tenir els papers... Això acaba provocant una incoherència molt gran en el sistema, i que la gent que ve de fora, acabi treballant en negre. Això sí, si la policia t'agafa... a la presó directe i extraditat al teu paísd'origen. D'una patada. És igual si téns una família i una vida. A aquesta gent tan estranya.. això no els importa, no?


Aquest és un curt musical que enfoca aquest tema des d'un cas particular, d'una lluita per a aquests drets que els països occidentals - els més avançats - ens en orgullim de tenir. Això sí, només per a uns quants. No n'hi ha pa'tothom!

"La Francia que madruga":

http://www.canalplus.es/guia/ficha.html?id=25769255&tipo=R

Adéu, ètica.. Però, hola, pantalons!!

La moda ens fa formar part d'un sistema, un sistema que cau per moltes bandes, però això no és el cas. Aquí toca parlar de moda. La moda. Tantes coses que ens ha fet fer la moda. Tantes i tantes compres, tantes i tantes brosses que hem acabat creant. Comprar i tirar, sense cap mena de mirament. Tots i totes som víctimes d'aquesta dependència que és la moda tèxtil. Samarretes, jerseis, bolsos, pantalons... arracades, gorros, guants i mocadors! I fins i tot les sabates.

Mira't. Saps d'on ve tot el que compres? saps què hi ha al darrera dels preus baixos de les grans botigues europees? Treball dur, sense regulació real, treball precari. Treball de la majoria dones d'altres països que no poden ni viure amb el salari que cobren. No tenen dret a crear sindicats ni tampoc poden queixar-se si no volen fer hores extres. Perquè les fan fora. Cobren una misèria, i amb unes condicions que són poc saludables. Estàs malalta? queda't a casa, però no veuràs ni un duro. 6 dies de jornada laboral, i fins i tot treball infantil. Tenen una cua llarguíssima de dones que volen treballar, i si una no accepta les condicions, una altra ho farà. Com pot ser que en ple segle XXI continuï passant això? Com es pot tolerar? Això és un petit tast del que ha creat aquest sistema que ens han vengut com a perfecte.

No ens n'adonem que la nostra necessitat de comprar comprar comprar comprar i comprar sempre més i més barat alimenta el poder d'empreses o petits tallers que exploten a les treballadores per poder obtenir més benefici? Tenir tenir tenir més diners. Ells/es també pequen del mateix que nosaltres, però ells poden canviar-ho. I, de fet, tu també. Ens hem de trepitjar els uns als altres? Serem millors si tenim més. Més què? més egoïsme? més individualisme? més materials? Més QUÈ?

Cal entre tots fer el compromís. I jo me'l proposo. Perquè el món no canviarà si no ho intentem.

http://www.verkami.com/projects/980-campana-ropa-limpia-guia-para-vestir-sin-esclavitud/

http://www.becoolbeconscious.org/

http://robaneta.wordpress.com/

La Bíblia Autèntica

El dia que el gran investigador de la Bíblia va aconseguir entrar a les prestatgeries més profundes de la biblioteca vaticana i va trobar rere un lligalls polsós el text del llibre del Gènesi apòcrif el cor va saltar-li dintre el pit. Va encendre una llumeta tènue, perquè els secrets no es poden enlluernar. I va posar-se a llegir a les fondàries del saber de l'església. Amb l'ajuda d'un diccionari d'arameu i de llatí va començar a entendre una altra manera d'entendre l'orígen del món. En un principi va ser la foscor i Déu va separar la llum de les tenebres, després van ser el mar i la terra, el sol i les estrelles, els peixos i les aus i totes les bèsties i al setè dia, què va passar el setè dia?

El Gènesi apòcrif deia: Es trobava Déu a les praderies del paradís terrenal quan se li va acostar Eva i li va dir: "Oh, Déu. El lloc és molt bonic, el cilma és preciós, no fa ni fred ni calor, els animals m'estimen, quan tinc gana poso la mà al riu i trec un peix, qan tinc set dono un cop a una roca i en surt aigua, però, oh Déu meu, haig de dir-te que ja n'estic tipa de serps simpàtiques i de pomes dolcíssimes i d'arbres sempre permesos. M'avorreixo, Déu. Fes alguna cosa".

I aleshores Déu es va adreçar a Eva i li va dir: "T'entenc perfectament, però et proposo una cosa molt difícil. Et trauré una costella i d'aquesta costella en faré un home, un home que et farà companyia i que et divertirà i que et donarà plaer i satisfaccions. Però has de saber, estimada Eva, que l'home que faré per a tu no és un animal qualsevol. L'home és de natural cregut i vanitós, l'home s'entreté en jocs infantils, com fer puntades de peu a una pilota, l'home a vegades és violent i a vegades sempre vol tenir la raó. Potser fins i tot seràs feliç amb l'home que et donaré, però només ho seràs si compleixes les meves condicions. Es tracta de que usis la teva intel·ligència, Eva, per fer-li creure al teu company que ell sempre porta la iniciativa, que ell és el que té la raó i que ell és el rei de la creació. si ho fas així, tu seràs la que veritablement manarà a casa teva i aquest paradís terrenal que t'he ofert". Eva s'ho va pensar uns instants i li va dir a Déu: "Hi estic d'acord. Ho faré, dóna'm un home i jo li faré creure que ell és el més important del món". "D'acord, Eva, fes-ho i seràs feliç. Aquest serà el nostre secret: de dona a dona".

I Déu i Eva es van picar l'ullet com dues bones amigues.

100 contes morals

Joan Barril

Aquest és un dels contes que més confusió m'ha creat des de que llegeixo el llibre 100 contes morals, de Joan Barril. Si és una hironia, m'encanta, però si pel contrari és un conte amb intencions feministes, és una decepció. Un conte que marca i separa més que mai els estereotips masculins i femenins que tan s'esforça el consumisme a implantar-nos. Ens intenten fer creure que és normal i fins i tot necessari que homes i dones tinguin uns rols marcats i diferents. I contra això hem de lluitar. No pas pretendre sorprendre amb un canvi radical d'una de les històries més populars i estereotipades de la nostra cultura. No pretenent emocionar a les dones i fer-les creure que tots els homes son ambiciosos i ansiosos de poder, i que nosaltres tenim el do de la intel·ligència que ens fa ser, en el fons, superiors.

Que els homes tinguin pits i les dones tinguin pèls. Això és el que necessitem per fer canviar la societat.

què té el futbol?

Formar part d'un equip o d'un altre és per a alguns un signe d'identitat i per a uns altres només un entreteniment. Potser és més fàcil l'exemple dels grans equips de masses, com són els equips de futbol de primera divisió. Ser del Manchester o del Liverpool potser només significa el lloc de procedència del seguidors, però ser del Barça o del Madrid, de l'Athlètic de Bilbao o de l'Espanyol, té unes connotacions una mica més enllà. I es que només cal anar al camp a veure un partit i fixar-te amb els càntics, les banderes i les pancartes de l'afició. Els enfrontaments i la passió per l'equip s'en va més enllà de l'interès per superar el contrari en el camp de futbol. No estic descobrint la sopa d'all si dic que un enfrontament entre el Barça i el Madrid o entre el Barça i l'Espanyol té molta part de significat polític o identitari cultural. I torna a quedar palesa aquesta afirmació amb un partit entre el Barça i l'Athlètic de Bilbao, amb qui hi ha una rivalitat positiva, una bona relació.

I és que el futbol se surt de les seves esferes. I no es tracta només del futbol, sinó dels clubs esportius. També pots mirar els ultres de l'afició de cada equip, i així et convenceré una mica més. Sé que hi ha una part de l'afició que no se sent identificada amb la identitat que suposa ser d'un equip o d'un altre, que té altres motius i que no té perquè sentir la mateixa simpatia o odi envers els altres equips, però la massa la defineix la majoria, i per molts exemples que trobem que desacreditin aquest discurs, el que no es pot negar és que aquesta és la realitat de les aficions.

Personalment opino que és una eufòria negativa, que només aporta confrontacions sense haver-hi un motiu de fons de pes. Aporta rivalitat i odi només per ser d'un equip o d'un altre. Però també he de reconèixer que la sensació que aporta aquest sentiment és únic. L'afició d'un equip és un símbol que identifica, i la pertinença a una massa que canta i celebra conjuntament les mateixes idees i victòries és una sensació genial.


El que em sembla greu i trist és que sigui el futbol l'únic (o dels pocs)capaç de movilitzar una massa per a una sola intenció, per a un mateix objectiu. Sincerament, a mi m'omple infinitament més una massa amb banderes, càntics, lemes i pintades a la cara per a defensar una nació que no la mateixa en un camp de futbol o envoltant una font de les Rambles.

Quan la merda no fa pudor

Fins on és capaç d'arribar l'home i la dona per a arribar a gaudir dels luxes més prestigiosos? Parlem de gastronomia, i més concretament del cafè. Parlo del Kopi Luwak, el cafè més car del món. El curiós d'aquest cafè és la seva procedència, i és que aquest cafè s'obté dels excrements de la civeta, un mamífer asiàtic semblant a un gat. Dels excrements, sí senyor, de la merda. I aquest, senyors i senyores de bigoti i barret, voilà el cafè més car del món. Passegeu-vos entre ous de caviar i pareu un moment a fer una tassa de cafè. Notareu en els vostres fins paladars com els intestins del noble animal han foragitat el regust amarg del cafè i li han donat un toc just de gust a caramel. La combinació perfecta, sens dubte! I si no ho noteu, segur que no sou de bona sang. Torneu-hi.

El Kopi Luwak és el cafè obtingut de grans que, després de ser ingerits per la civeta passen per un tractament intestinal i són expulsats entre els seus excrements (la merda). Aquests animals s'omplen de fruits madurs de cafè i expulsen el gra parcialment digerit. Kopi és cafè a Indonèsia i Luwak, és la civeta. Les fruites vermelles del cafè són part natural de la seva alimentació, a més d'insectes, petits mamífers i altres fruites (una dieta equilibrada). El gra intern del cafè no és digerit, però es veu que és modificat químicament pels enzemes de l'estómac i és això el que afegeix sabor al cafè, trencant les proteïnes que produeixen l'amargor.

Els grans recol·lectats es netegen i es torren (ja podem esborrar la cara de fàstic!) però només lleugerament (ups!) per no espatllar els complexos sabors que s'han desenvolupat durant el procés.

Aquest cafè és la verietat més cara actualment, amb un preu aproximat de uns 900€/kg. Es ven principalment a Japó i als Estats Units però el seu consum es va extenent cada vegada més (augmenten els paladars fins).

Aquest animal és la civeta, tan dolç com es mostra, i d'ell n'obtenim el High Class Coffee