Adéu, ètica.. Però, hola, pantalons!!

La moda ens fa formar part d'un sistema, un sistema que cau per moltes bandes, però això no és el cas. Aquí toca parlar de moda. La moda. Tantes coses que ens ha fet fer la moda. Tantes i tantes compres, tantes i tantes brosses que hem acabat creant. Comprar i tirar, sense cap mena de mirament. Tots i totes som víctimes d'aquesta dependència que és la moda tèxtil. Samarretes, jerseis, bolsos, pantalons... arracades, gorros, guants i mocadors! I fins i tot les sabates.

Mira't. Saps d'on ve tot el que compres? saps què hi ha al darrera dels preus baixos de les grans botigues europees? Treball dur, sense regulació real, treball precari. Treball de la majoria dones d'altres països que no poden ni viure amb el salari que cobren. No tenen dret a crear sindicats ni tampoc poden queixar-se si no volen fer hores extres. Perquè les fan fora. Cobren una misèria, i amb unes condicions que són poc saludables. Estàs malalta? queda't a casa, però no veuràs ni un duro. 6 dies de jornada laboral, i fins i tot treball infantil. Tenen una cua llarguíssima de dones que volen treballar, i si una no accepta les condicions, una altra ho farà. Com pot ser que en ple segle XXI continuï passant això? Com es pot tolerar? Això és un petit tast del que ha creat aquest sistema que ens han vengut com a perfecte.

No ens n'adonem que la nostra necessitat de comprar comprar comprar comprar i comprar sempre més i més barat alimenta el poder d'empreses o petits tallers que exploten a les treballadores per poder obtenir més benefici? Tenir tenir tenir més diners. Ells/es també pequen del mateix que nosaltres, però ells poden canviar-ho. I, de fet, tu també. Ens hem de trepitjar els uns als altres? Serem millors si tenim més. Més què? més egoïsme? més individualisme? més materials? Més QUÈ?

Cal entre tots fer el compromís. I jo me'l proposo. Perquè el món no canviarà si no ho intentem.

http://www.verkami.com/projects/980-campana-ropa-limpia-guia-para-vestir-sin-esclavitud/

http://www.becoolbeconscious.org/

http://robaneta.wordpress.com/

La Bíblia Autèntica

El dia que el gran investigador de la Bíblia va aconseguir entrar a les prestatgeries més profundes de la biblioteca vaticana i va trobar rere un lligalls polsós el text del llibre del Gènesi apòcrif el cor va saltar-li dintre el pit. Va encendre una llumeta tènue, perquè els secrets no es poden enlluernar. I va posar-se a llegir a les fondàries del saber de l'església. Amb l'ajuda d'un diccionari d'arameu i de llatí va començar a entendre una altra manera d'entendre l'orígen del món. En un principi va ser la foscor i Déu va separar la llum de les tenebres, després van ser el mar i la terra, el sol i les estrelles, els peixos i les aus i totes les bèsties i al setè dia, què va passar el setè dia?

El Gènesi apòcrif deia: Es trobava Déu a les praderies del paradís terrenal quan se li va acostar Eva i li va dir: "Oh, Déu. El lloc és molt bonic, el cilma és preciós, no fa ni fred ni calor, els animals m'estimen, quan tinc gana poso la mà al riu i trec un peix, qan tinc set dono un cop a una roca i en surt aigua, però, oh Déu meu, haig de dir-te que ja n'estic tipa de serps simpàtiques i de pomes dolcíssimes i d'arbres sempre permesos. M'avorreixo, Déu. Fes alguna cosa".

I aleshores Déu es va adreçar a Eva i li va dir: "T'entenc perfectament, però et proposo una cosa molt difícil. Et trauré una costella i d'aquesta costella en faré un home, un home que et farà companyia i que et divertirà i que et donarà plaer i satisfaccions. Però has de saber, estimada Eva, que l'home que faré per a tu no és un animal qualsevol. L'home és de natural cregut i vanitós, l'home s'entreté en jocs infantils, com fer puntades de peu a una pilota, l'home a vegades és violent i a vegades sempre vol tenir la raó. Potser fins i tot seràs feliç amb l'home que et donaré, però només ho seràs si compleixes les meves condicions. Es tracta de que usis la teva intel·ligència, Eva, per fer-li creure al teu company que ell sempre porta la iniciativa, que ell és el que té la raó i que ell és el rei de la creació. si ho fas així, tu seràs la que veritablement manarà a casa teva i aquest paradís terrenal que t'he ofert". Eva s'ho va pensar uns instants i li va dir a Déu: "Hi estic d'acord. Ho faré, dóna'm un home i jo li faré creure que ell és el més important del món". "D'acord, Eva, fes-ho i seràs feliç. Aquest serà el nostre secret: de dona a dona".

I Déu i Eva es van picar l'ullet com dues bones amigues.

100 contes morals

Joan Barril

Aquest és un dels contes que més confusió m'ha creat des de que llegeixo el llibre 100 contes morals, de Joan Barril. Si és una hironia, m'encanta, però si pel contrari és un conte amb intencions feministes, és una decepció. Un conte que marca i separa més que mai els estereotips masculins i femenins que tan s'esforça el consumisme a implantar-nos. Ens intenten fer creure que és normal i fins i tot necessari que homes i dones tinguin uns rols marcats i diferents. I contra això hem de lluitar. No pas pretendre sorprendre amb un canvi radical d'una de les històries més populars i estereotipades de la nostra cultura. No pretenent emocionar a les dones i fer-les creure que tots els homes son ambiciosos i ansiosos de poder, i que nosaltres tenim el do de la intel·ligència que ens fa ser, en el fons, superiors.

Que els homes tinguin pits i les dones tinguin pèls. Això és el que necessitem per fer canviar la societat.

què té el futbol?

Formar part d'un equip o d'un altre és per a alguns un signe d'identitat i per a uns altres només un entreteniment. Potser és més fàcil l'exemple dels grans equips de masses, com són els equips de futbol de primera divisió. Ser del Manchester o del Liverpool potser només significa el lloc de procedència del seguidors, però ser del Barça o del Madrid, de l'Athlètic de Bilbao o de l'Espanyol, té unes connotacions una mica més enllà. I es que només cal anar al camp a veure un partit i fixar-te amb els càntics, les banderes i les pancartes de l'afició. Els enfrontaments i la passió per l'equip s'en va més enllà de l'interès per superar el contrari en el camp de futbol. No estic descobrint la sopa d'all si dic que un enfrontament entre el Barça i el Madrid o entre el Barça i l'Espanyol té molta part de significat polític o identitari cultural. I torna a quedar palesa aquesta afirmació amb un partit entre el Barça i l'Athlètic de Bilbao, amb qui hi ha una rivalitat positiva, una bona relació.

I és que el futbol se surt de les seves esferes. I no es tracta només del futbol, sinó dels clubs esportius. També pots mirar els ultres de l'afició de cada equip, i així et convenceré una mica més. Sé que hi ha una part de l'afició que no se sent identificada amb la identitat que suposa ser d'un equip o d'un altre, que té altres motius i que no té perquè sentir la mateixa simpatia o odi envers els altres equips, però la massa la defineix la majoria, i per molts exemples que trobem que desacreditin aquest discurs, el que no es pot negar és que aquesta és la realitat de les aficions.

Personalment opino que és una eufòria negativa, que només aporta confrontacions sense haver-hi un motiu de fons de pes. Aporta rivalitat i odi només per ser d'un equip o d'un altre. Però també he de reconèixer que la sensació que aporta aquest sentiment és únic. L'afició d'un equip és un símbol que identifica, i la pertinença a una massa que canta i celebra conjuntament les mateixes idees i victòries és una sensació genial.


El que em sembla greu i trist és que sigui el futbol l'únic (o dels pocs)capaç de movilitzar una massa per a una sola intenció, per a un mateix objectiu. Sincerament, a mi m'omple infinitament més una massa amb banderes, càntics, lemes i pintades a la cara per a defensar una nació que no la mateixa en un camp de futbol o envoltant una font de les Rambles.

Quan la merda no fa pudor

Fins on és capaç d'arribar l'home i la dona per a arribar a gaudir dels luxes més prestigiosos? Parlem de gastronomia, i més concretament del cafè. Parlo del Kopi Luwak, el cafè més car del món. El curiós d'aquest cafè és la seva procedència, i és que aquest cafè s'obté dels excrements de la civeta, un mamífer asiàtic semblant a un gat. Dels excrements, sí senyor, de la merda. I aquest, senyors i senyores de bigoti i barret, voilà el cafè més car del món. Passegeu-vos entre ous de caviar i pareu un moment a fer una tassa de cafè. Notareu en els vostres fins paladars com els intestins del noble animal han foragitat el regust amarg del cafè i li han donat un toc just de gust a caramel. La combinació perfecta, sens dubte! I si no ho noteu, segur que no sou de bona sang. Torneu-hi.

El Kopi Luwak és el cafè obtingut de grans que, després de ser ingerits per la civeta passen per un tractament intestinal i són expulsats entre els seus excrements (la merda). Aquests animals s'omplen de fruits madurs de cafè i expulsen el gra parcialment digerit. Kopi és cafè a Indonèsia i Luwak, és la civeta. Les fruites vermelles del cafè són part natural de la seva alimentació, a més d'insectes, petits mamífers i altres fruites (una dieta equilibrada). El gra intern del cafè no és digerit, però es veu que és modificat químicament pels enzemes de l'estómac i és això el que afegeix sabor al cafè, trencant les proteïnes que produeixen l'amargor.

Els grans recol·lectats es netegen i es torren (ja podem esborrar la cara de fàstic!) però només lleugerament (ups!) per no espatllar els complexos sabors que s'han desenvolupat durant el procés.

Aquest cafè és la verietat més cara actualment, amb un preu aproximat de uns 900€/kg. Es ven principalment a Japó i als Estats Units però el seu consum es va extenent cada vegada més (augmenten els paladars fins).

Aquest animal és la civeta, tan dolç com es mostra, i d'ell n'obtenim el High Class Coffee

Una princesa Real

No crec que sigui atrevit assegurar que tots ens movem amb un destí, amb un nosequè que ens guia, que ens marca com hem de reaccionar, actuar o quina percepció estàndard hem de tenir del que ens rodeja. I això són coses que ens van marcar des de ben petits, aquella espongeta de forma humana, que es grava al seu disc dur tot allò que veu, sent i que percep. La relació dels pares, la fraternitat amb el germà, el primer amor de la infància, el maltractament d’un company de l’escola.... i la televisió. La televisió que avui ja és obertament amenaçadora per als petits de la casa, però que fa temps estava enmascarada en pel·lícules Disney aparentment innocents i infantils; i si ens remuntem més enllà, en contes populars que fins i tot són educatius.

La realitat, si rasques només la superfície, és que tots aquests contes i pel·lícules innocents es basen en un sol tema: l’amor. I és un amor estrany: un amor només de home a dona i de dona a home. Rectifico: de una espècie de salvador perfecte, guapo i fort a un tipus de dona angelical, bella, que a més té una veu divina i que sempre ha de ser salvada. La seva felicitat sempre depèn de les fetes i desfetes de l’home viril en qüestió. Això, senyors, no és la vida real. I l’educació que a parer meu és més crucial passa perquè les noves generacions sàpiguen què és la vida, sense tabús i sense pors.

I com és el món real? Myriam Cameros i Nunila López han volgut girar aquesta truita, i han creat un conte en el que, partint de la història mitificada de La Ventafocs, plantegen un final potser exagerat però més real. Després de la part de “y fueron felices y comieron perdices..”, Myriam i Nunila allarguen les pàgines amb el que elles plantegen com un possible final, en el supòsit que les protagonistes formessin part del món real.

Així, “La Cenicienta que no quería comer perdices” es converteix en una conte per adults, crític amb els contes infantils, que són un mite verinós, ja que és un mite que seguim i que en el nostre subconscient guardem per a que ens guiï en el nostre dia a dia. Quantes dones no han esperat mai l’arribada del seu príncep blau? I encara ara – després de molts fracassos – segueixen esperant? Quantes no han deixat la seva felicitat en mans d’un home que després ha resultat ser un fracàs? Aquest conte és una manera més (i original) de despertar consciències, la felicitat no depèn de ningú més que d’un mateix.

Aquesta és la fada 'basta' que tots portem a dins i que només surt quan dius "prou". La fada és, a més, basta i ens abraça quan ens sentim sols i no sabem on tirar. La fada som nosaltres mateixos, però la necessitem.

http://www.mujeresenred.net/IMG/pdf/lacenicientaquenoqueriacomerperdices.pdf

L'etern dilema moral

Com cada dia, ahir vaig arribar a casa. I com cada dia em vaig preparar el sopar i vaig rentar els plats. Com sempre, abans de dormir faig la meva sessió compartida amb la meva companya de pis d'ordinador. Entres i et poses a navegar. Xarxes socials, publicitat allà on poden, curiositats, vídeos amb gràcia... però ahir vaig acabar veient un curt que no feia justament gràcia. Què tenia de diferent d'altres vídeos que havia rebut sobre la llei Sinde, el conflicte de palestina o els canvis en el pla educatiu? el que tenia de diferent és que m'hi vaig veure molt representada. Em va agafar molt per sorpresa i massa proper. Aquest curt es diu "One hundred of a second" (una centèsima de segon) i navegant per la xarxa he descobert que s'ha endut uns quants premis de prestigi.

És un curt que encara la persistent contradicció dels fotoperiodistes de guerra. Es podria comparar amb altres aspectes de la vida i del món, i fins i tot es podria veure com una crítica al materialisme i a l'egoisme amb el que s'està convertint la societat occidental. Però aquest curt es centra concretament en la incoherència de la tasca dels fotògrafs de guerra. Fotografiar per denunciar o fer alguna cosa per ajudar? Aquest curt es basa en l’experiència de Kevin Carter, autor de la famosa fotografia de la nena i el voltor, que va guanyar el premi Pulitzer l’any 1994.

Així, la sinopsi del curt és ben senzilla i dramàtica: una fotògrafa guanya un premi per una fotografia molt impactant i sobretot inmoral. Mentre la dona rep el premi, va recordant tot el procés que va seguir per fer la fotografia: com busca la imatge més morbosa dins d’un conflicte anònim (o massa popular), com s’amaga darrera d’una columna per poder contemplar la crueltat d’un soldat. Davant d’aquells fets, ella va rebre un premi i una bona fama però no va fer res per ajudar. Carter es va suïcidar dos mesos després de rebre el premi, perquè no va poder suportar el pes de consciència que li va suposar la realitat que va retratar.

Aquesta fotografia de Carter, com moltes d’altres, ha recorregut tot el món i ha servit com a denúncia i com a mostra pública de les conseqüències de fets tràgics. Fins a quin punt són responsables els fotoperiodistes de les imatges més cruels i a la vegada més famoses del món? Davant d’una nena i un voltor a punt d’atacar-la, és legítim centrar-se en la fotografia per a la denúncia però amb l’irremediable conseqüència? Aquest és l’etern dilema. On és el límit de la moral personal amb la moral professional?

http://video.bugun.com.tr/bugunPlayer.swf?file=dagilfilm.flv

Abstendre's lectors rurals i ignorants

A les meves mans tinc un exemplar de la revista Esquire. A la portada hi apareix un primer pla del rostre de Liz Taylor, i m’ha cridat l’atenció. Esquire fa un crit als possibles lectors amb la seva portada. Són portades entre senzilles i modernes, amb el rostre d’algú conegut, sempre amb un toc art´sitic i retocs fotogràfics que la converteixen, a la mirada dels lectors en una revista moderna i de tendències. Esquire ha realitzat reportatges d’una importància social profunda, amb personatges carismàtics i interessants a les seves portades.

Va ser fundada el 1933 i es va presentar al mercat com una publicació per homes, una mica picant. Però aviat es va redefinir per centrar-se en moda i tendències. Als anys 60 va ser una revista pionera dins del “nou periodisme”, combinant literatura i investigació a les sves publicacions. Va néixer com a resposta i reacció de les revistes femenines com Vogue o Cosmos i això li va donar un èxit i una força potents.

És una revista, en resum, destinada a lectors pensants i cosmopolites, amants de la música, la literatura, la gastronomia, l’oci, el consum... en fi, amants de les noves tendències. Fins i tot de dones! Tot i que, segons el seu director, Andrés Rodríguez, descarten la idea de revista amb una dona sensual que serveixi d’atracció, per realitzar una revista que plasmi el bon periodisme, textos literaris atractius i les últimes tendències d’estil i productes culturals. Les dones protagonistes de Esquire, segons el director, tenen la seva pròpia veu.

En els últims 10 anys l’edició americana d’Esquire ha rebut 10 National Magazine Awards, i en el transcurs del 75 anys de la revista han col·laborat personatges tan coneguts com: Tom Wolfe, Truman Capote, Ernts Hemingway, Scout Fitzgerald...

Però personalment crec que el seu moment de brillantor ja ha acabat. Va néixer contra revistes de costura i moda del període d’entreguerres, ha comptat amb la col·laboració de intel·lectuals coneguts i de renom, ha apostat per un periodisme d’investigació i ha innovat a cada pas que feia. Però s’ha dirigit sempre a un públic masculí, i separa massa les concepcions dels dos sexes, a més, han sorgit revistes modernes, innovadores i fins i tot crítiques que li han anat fent ombra a poc a poc. Diríem que ja no té aquell factor de originalitat del que gaudia en els seus inicis. I sí, aposten per la fotografia, l’art i el disseny; els continguts són potents i de qualitat, però és un fenomen que s’ha massificat i ja no hi ha lloc per brillar.