Quan la merda no fa pudor

Fins on és capaç d'arribar l'home i la dona per a arribar a gaudir dels luxes més prestigiosos? Parlem de gastronomia, i més concretament del cafè. Parlo del Kopi Luwak, el cafè més car del món. El curiós d'aquest cafè és la seva procedència, i és que aquest cafè s'obté dels excrements de la civeta, un mamífer asiàtic semblant a un gat. Dels excrements, sí senyor, de la merda. I aquest, senyors i senyores de bigoti i barret, voilà el cafè més car del món. Passegeu-vos entre ous de caviar i pareu un moment a fer una tassa de cafè. Notareu en els vostres fins paladars com els intestins del noble animal han foragitat el regust amarg del cafè i li han donat un toc just de gust a caramel. La combinació perfecta, sens dubte! I si no ho noteu, segur que no sou de bona sang. Torneu-hi.

El Kopi Luwak és el cafè obtingut de grans que, després de ser ingerits per la civeta passen per un tractament intestinal i són expulsats entre els seus excrements (la merda). Aquests animals s'omplen de fruits madurs de cafè i expulsen el gra parcialment digerit. Kopi és cafè a Indonèsia i Luwak, és la civeta. Les fruites vermelles del cafè són part natural de la seva alimentació, a més d'insectes, petits mamífers i altres fruites (una dieta equilibrada). El gra intern del cafè no és digerit, però es veu que és modificat químicament pels enzemes de l'estómac i és això el que afegeix sabor al cafè, trencant les proteïnes que produeixen l'amargor.

Els grans recol·lectats es netegen i es torren (ja podem esborrar la cara de fàstic!) però només lleugerament (ups!) per no espatllar els complexos sabors que s'han desenvolupat durant el procés.

Aquest cafè és la verietat més cara actualment, amb un preu aproximat de uns 900€/kg. Es ven principalment a Japó i als Estats Units però el seu consum es va extenent cada vegada més (augmenten els paladars fins).

Aquest animal és la civeta, tan dolç com es mostra, i d'ell n'obtenim el High Class Coffee

Una princesa Real

No crec que sigui atrevit assegurar que tots ens movem amb un destí, amb un nosequè que ens guia, que ens marca com hem de reaccionar, actuar o quina percepció estàndard hem de tenir del que ens rodeja. I això són coses que ens van marcar des de ben petits, aquella espongeta de forma humana, que es grava al seu disc dur tot allò que veu, sent i que percep. La relació dels pares, la fraternitat amb el germà, el primer amor de la infància, el maltractament d’un company de l’escola.... i la televisió. La televisió que avui ja és obertament amenaçadora per als petits de la casa, però que fa temps estava enmascarada en pel·lícules Disney aparentment innocents i infantils; i si ens remuntem més enllà, en contes populars que fins i tot són educatius.

La realitat, si rasques només la superfície, és que tots aquests contes i pel·lícules innocents es basen en un sol tema: l’amor. I és un amor estrany: un amor només de home a dona i de dona a home. Rectifico: de una espècie de salvador perfecte, guapo i fort a un tipus de dona angelical, bella, que a més té una veu divina i que sempre ha de ser salvada. La seva felicitat sempre depèn de les fetes i desfetes de l’home viril en qüestió. Això, senyors, no és la vida real. I l’educació que a parer meu és més crucial passa perquè les noves generacions sàpiguen què és la vida, sense tabús i sense pors.

I com és el món real? Myriam Cameros i Nunila López han volgut girar aquesta truita, i han creat un conte en el que, partint de la història mitificada de La Ventafocs, plantegen un final potser exagerat però més real. Després de la part de “y fueron felices y comieron perdices..”, Myriam i Nunila allarguen les pàgines amb el que elles plantegen com un possible final, en el supòsit que les protagonistes formessin part del món real.

Així, “La Cenicienta que no quería comer perdices” es converteix en una conte per adults, crític amb els contes infantils, que són un mite verinós, ja que és un mite que seguim i que en el nostre subconscient guardem per a que ens guiï en el nostre dia a dia. Quantes dones no han esperat mai l’arribada del seu príncep blau? I encara ara – després de molts fracassos – segueixen esperant? Quantes no han deixat la seva felicitat en mans d’un home que després ha resultat ser un fracàs? Aquest conte és una manera més (i original) de despertar consciències, la felicitat no depèn de ningú més que d’un mateix.

Aquesta és la fada 'basta' que tots portem a dins i que només surt quan dius "prou". La fada és, a més, basta i ens abraça quan ens sentim sols i no sabem on tirar. La fada som nosaltres mateixos, però la necessitem.

http://www.mujeresenred.net/IMG/pdf/lacenicientaquenoqueriacomerperdices.pdf

L'etern dilema moral

Com cada dia, ahir vaig arribar a casa. I com cada dia em vaig preparar el sopar i vaig rentar els plats. Com sempre, abans de dormir faig la meva sessió compartida amb la meva companya de pis d'ordinador. Entres i et poses a navegar. Xarxes socials, publicitat allà on poden, curiositats, vídeos amb gràcia... però ahir vaig acabar veient un curt que no feia justament gràcia. Què tenia de diferent d'altres vídeos que havia rebut sobre la llei Sinde, el conflicte de palestina o els canvis en el pla educatiu? el que tenia de diferent és que m'hi vaig veure molt representada. Em va agafar molt per sorpresa i massa proper. Aquest curt es diu "One hundred of a second" (una centèsima de segon) i navegant per la xarxa he descobert que s'ha endut uns quants premis de prestigi.

És un curt que encara la persistent contradicció dels fotoperiodistes de guerra. Es podria comparar amb altres aspectes de la vida i del món, i fins i tot es podria veure com una crítica al materialisme i a l'egoisme amb el que s'està convertint la societat occidental. Però aquest curt es centra concretament en la incoherència de la tasca dels fotògrafs de guerra. Fotografiar per denunciar o fer alguna cosa per ajudar? Aquest curt es basa en l’experiència de Kevin Carter, autor de la famosa fotografia de la nena i el voltor, que va guanyar el premi Pulitzer l’any 1994.

Així, la sinopsi del curt és ben senzilla i dramàtica: una fotògrafa guanya un premi per una fotografia molt impactant i sobretot inmoral. Mentre la dona rep el premi, va recordant tot el procés que va seguir per fer la fotografia: com busca la imatge més morbosa dins d’un conflicte anònim (o massa popular), com s’amaga darrera d’una columna per poder contemplar la crueltat d’un soldat. Davant d’aquells fets, ella va rebre un premi i una bona fama però no va fer res per ajudar. Carter es va suïcidar dos mesos després de rebre el premi, perquè no va poder suportar el pes de consciència que li va suposar la realitat que va retratar.

Aquesta fotografia de Carter, com moltes d’altres, ha recorregut tot el món i ha servit com a denúncia i com a mostra pública de les conseqüències de fets tràgics. Fins a quin punt són responsables els fotoperiodistes de les imatges més cruels i a la vegada més famoses del món? Davant d’una nena i un voltor a punt d’atacar-la, és legítim centrar-se en la fotografia per a la denúncia però amb l’irremediable conseqüència? Aquest és l’etern dilema. On és el límit de la moral personal amb la moral professional?

http://video.bugun.com.tr/bugunPlayer.swf?file=dagilfilm.flv

Abstendre's lectors rurals i ignorants

A les meves mans tinc un exemplar de la revista Esquire. A la portada hi apareix un primer pla del rostre de Liz Taylor, i m’ha cridat l’atenció. Esquire fa un crit als possibles lectors amb la seva portada. Són portades entre senzilles i modernes, amb el rostre d’algú conegut, sempre amb un toc art´sitic i retocs fotogràfics que la converteixen, a la mirada dels lectors en una revista moderna i de tendències. Esquire ha realitzat reportatges d’una importància social profunda, amb personatges carismàtics i interessants a les seves portades.

Va ser fundada el 1933 i es va presentar al mercat com una publicació per homes, una mica picant. Però aviat es va redefinir per centrar-se en moda i tendències. Als anys 60 va ser una revista pionera dins del “nou periodisme”, combinant literatura i investigació a les sves publicacions. Va néixer com a resposta i reacció de les revistes femenines com Vogue o Cosmos i això li va donar un èxit i una força potents.

És una revista, en resum, destinada a lectors pensants i cosmopolites, amants de la música, la literatura, la gastronomia, l’oci, el consum... en fi, amants de les noves tendències. Fins i tot de dones! Tot i que, segons el seu director, Andrés Rodríguez, descarten la idea de revista amb una dona sensual que serveixi d’atracció, per realitzar una revista que plasmi el bon periodisme, textos literaris atractius i les últimes tendències d’estil i productes culturals. Les dones protagonistes de Esquire, segons el director, tenen la seva pròpia veu.

En els últims 10 anys l’edició americana d’Esquire ha rebut 10 National Magazine Awards, i en el transcurs del 75 anys de la revista han col·laborat personatges tan coneguts com: Tom Wolfe, Truman Capote, Ernts Hemingway, Scout Fitzgerald...

Però personalment crec que el seu moment de brillantor ja ha acabat. Va néixer contra revistes de costura i moda del període d’entreguerres, ha comptat amb la col·laboració de intel·lectuals coneguts i de renom, ha apostat per un periodisme d’investigació i ha innovat a cada pas que feia. Però s’ha dirigit sempre a un públic masculí, i separa massa les concepcions dels dos sexes, a més, han sorgit revistes modernes, innovadores i fins i tot crítiques que li han anat fent ombra a poc a poc. Diríem que ja no té aquell factor de originalitat del que gaudia en els seus inicis. I sí, aposten per la fotografia, l’art i el disseny; els continguts són potents i de qualitat, però és un fenomen que s’ha massificat i ja no hi ha lloc per brillar.

Exòtic i rutinari

El vi. El vi és un plaer molt gran, però sovint és també ignorat per molta gent. És curiós com n'és de subjectiu el plaer, i sobretot el plaer del vi.

Per als amants, el vi és un company imprescindible. Sense una copa de vi blanc, un bon plat de peix no aconsegueix tenir un sabor exisit, i sense una bona copa del negre, el filet i l’embotit perden molt de sentit.

Hi ha gent que arriba a fer del vi una cultura. Hi ha gent que segueix rastres pels territoris més tradicionals en la recerca del millor vi. Però també és cert que el vi no és un plaer objectiu. Seria inútil intentar trobar un gust plaent universal. Del tot inútil perquè els gustos són immesurables. Existeixen rutes per explorar i descobrir nous vins i redescubrir-ne de vells. S’organitzen cates col·lectives en les que el grup comenta les propietats del vi tot saborejant-lo i debatint amb la resta de catadors. Hi ha, fins i tot, cursos per aprendre a valorar els vins, per aprendre a distingir les diferències de cada vi tot analitzant cada aportació saborosa que acaba formant el vi. Més sec, més humit, més fermentat, amb més o menys gust de fusta, afruïtat, ... i una infinitat més de variants que conformen un gust final que ha d’encisar al bevedor.

Però, lluny d’aquests aficionats que fan del vi la seva passió, i baixant a nivell rutinari, trobo que és evident que el vi forma una cultura. No sé si és la cultura del vi pròpiament, però el que sí que és sabut és que hi ha cultures que entenen el vi com una beguda que mai faltarà a cap taula, a diferència de moltes altres, en les que el vi no suposa una beguda imprescindible i es considerat com quelcom més exòtic i fins i tot luxós.

El vi, doncs, defineix a una cultura, i cada vegada més el seu ritual s’està convertint en una cultura mateixa.

Acabo l’entrada amb algunes cites d’autors coneguts en les que es fa una al·lusió sobre aquest plaer gustatiu.

Un buen vino es como una buena película: dura un instante y te deja en la boca un sabor a gloria; es nuevo en cada sorbo y, como ocurre con las películas, nace y renace en cada saboreador. Federico Fellini

Quien sabe degustar no bebe jamás el vino, sino que degusta secretos. Salvador Dalí

El vino da brillantez a las campiñas, exalta los corazones, enciende las pupilas y enseña a los pies la danza. José Ortega y Gasset

Antisistema amb negoci

Fa uns mesos vaig anar a una de les ciutats més visitades i més "centrals" d'europa: London. London, una ciutat avançada, si la comparem amb la nostra petita ciutat barcelonina, moderna i europea. aquest ciutat ridiculitza les nostres pretensions, i quan vaig destinar uns quants dies de vacances me'n vaig adonar de que estava a la futura Barcelona, o si més no el camí que la ciutat catalana seguyeix, en tota regla (menys per la banda gastronòmica, que aquí tenim molt més a liderar). London és molt gran, i d'allà en surten les imitacions d'aquí. No relataré el que em va impressionar més o menys de London, però és molt especial. Parlant amb la gent i observant l'ambient vaig descobrir una nova tendència moderna: l'art urbà. I si, a més, és crític amb el sistema i la història, molt millor. Firma amb el nom de Banksy, i ja fa temps que les seves pintades corren per la ciutat i creen polèmiques. Imatges de crítica social, de comportaments humans i sobretot de sàtira del sistema del que formem part.
Aquest artista que treballa d'incògnit ha volgut provocar una mirada global a les incoherències que provoca aquest sistema; incoherències en tant que no són actes explícits sinó conseqüències d'un món materialista i interessat, un món que es mou pels interessos econòmics i per l'intent de crear una mateixa consciència hegemònica. Així és com jo vaig interpretar i encara interpreto quan descobreixo les seves manifestacions artístiques. A mes d'aquesta crítica, però Banksy també juga amb la reacció de l'espectador, de cridar l'atenció i crear imatges polèmiques. Banksy, en resum, busca les pessigolles a la societat.

Però el que ha acabat provocant aquest artista és un fenòmen de masses, que, com qualsevol altre marca de moda, se n'ha creta un negoci perdent d'aquesta manera tot el sentit inicial. Els mercats de London van plens d'objectes que no són justament gratuïts amb una obra seva gravada en ells. Des de jerseis i samarretes fins a quadres i tatuatges. La seva crítica s'ha vist engullida i inmersa per aquest mateix sistema que ell critica. Vol dir això que ens hem tornat insensibles? Això em fa pensar fins a quin punt amb aquesta crítica aquest artista ha ajudat a participar i a continuar fer funcionar aquesta màquina materialista.

Hem perdut els ideals?

Identitat i supervivència

SI AIXÒ ÉS UN HOME

Ja fa temps que vaig llegir aquest llibre. I suposo que cada llibre va lligat al moment personal en el que vius quan el llegeixes. Aquest llibre em va marcar perquè va ser inesperat. I va ser inesperat per què no sabia què em trobaria a dins, com m'arrribaria a enganxar i de quina manera m'afectaria. Gràcies a aquest llibre vaig entendre una mica més l'holocaust que van patir els jueus durant l'època nazi de l'Alemanya de la segona guerra mundial.

"Si això és un home" és una autobiografia del recorregut d'un home (el mateix autor del llibre, Primo Levi) en aquells dies, des de la rutina de la seva vida integrada en la societat austríaca, passant per tots els fets que cada vegada es van anar agreujant més i més, fins arribar al primer camp de concentració, els seus desplaçaments i la seva manera (o sort) de sortir-se viu de les pitjors vivències que un ésser humà pugui retenir a la memòria. El que em va cal·lar d'aquest llibre és el relat en primera perosna d'uns fets històrics que per a mi rossen la ficció, i apareixen al llibres d'història d'una manera molt superficial i objectiva. Vaig aprofundir en un tema del que ja s'ha parlat i tocat molt (potser massa) però aquesta va ser la meva manera de endinsar-me en la història.

És la mirada d'uns ulls innocents a uns fets que l'ataquen directament. És el patiment, la duresa, el canvi de mentalitat radical... és tot el que li va tocar viure, fins al més mínim detall (tot i tenir en compte que hi ha molts detalls que la seva memòria ha deicidit passar per alt). Són les vivències reals i personals de l'autor, d'un capítol cruel de la història del món.

L'existència d'un home que de cop es veu reduïda a la única lluita per la supervivència, deixant abandonades les creences, els valors, les ideologies,... deixant enrere la seva identitat. Com la seva memòria, a diferència de moltes altres, no ha volgut mai oblidar, com ha decidit que la seva nova identitat ha d'estar marcada per unes vivències que no oblidarà mai.

Més tard, amb el llibre "Israel. Entre el somni i la tragèdia" de l'historiador Joan Baptista Culla, vaig intentar refer els fets i donar-li un sentit méslògic i raonable als incidnets actuals del conflicte Israel-Palestina. Ara no toca parlar d'això, però només afegir que cada llibre ens fa més savis, cada llibre ens aporta més coneixement, ens fa més lliures i ens ajuda a reconstruir i entendre una mica millor.